Esquerdes en l’Estat espanyol: crisi i qüestió nacional catalana

En els últims mesos s’ha produït un fort ascens de l’independentisme català i s’ha obert la possibilitat d’una consulta per a la independència. Aquest article analitza les contradiccions que pot deslligar l’obertura d’aquesta via per a la burgesia catalana, per a CiU i per a l’Estat espanyol. Tot això en un moment d’inestabilitat creixent, en el qual la crisi institucional i política es retroalimenta amb la crisi econòmica. Per Joel Sans Molas.

La manifestació del passat 11 de setembre a Catalunya i els seus ecos posteriors fins a les eleccions del 25 de novembre han posat damunt de la taula la qüestió de la independència amb una força sense precedents històrics1. En el marc d’una constitució de l’Estat espanyol que nega rotundament la possibilitat de l’autodeterminació d’un dels seus territoris, les implicacions rupturistes del moviment independentista són altíssimes. I la crisi política de l’Espanya constitucional, de l’Espanya de les autonomies, augmenta amb força en paral·lel a una crisi econòmica de cada vegada major profunditat.

Hi ha dades que mostren recentment el ràpid i fort ascens de l’independentisme. En els dos últims anys, per primera vegada la independència té un suport majoritari a Catalunya. Si el suport a la independència se situava entre el 31 i 36% en els anys 90 i part dels anys 2000, el percentatge de gent que està a favor de la independència creix des de juny de 2010 i es dispara durant el 2012. Segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de juny de 2011, el 42’9% de la població votaria sí a la independència en un referèndum. Aquest percentatge creixia al 51,1% el juny de 2012 i arribava al 57% el novembre. Si es descompta l’abstenció (del 14,3%), significaria que en un referèndum el Sí obtindria un 73,6% dels vots2. Cal tenir en compte que pràcticament el 71% de la gent favorable a la independència es declara d’esquerres, la qual cosa contradiu la visió d’un independentisme essencialment conservador i burgès3.

Un crescendo de llarg recorregut

A la fi dels anys 70, en la sortida del franquisme, el pacte de la Constitució espanyola entre els grans partits polítics va suposar liquidar la possibilitat del dret a l’autodeterminació, en contra de la voluntat de gran part de població en les nacions catalana o basca, expressada en nombroses mobilitzacions. El PSOE i el PCE van deixar de costat aquesta demanda, que havien defensat durant la lluita antifranquista –molt efímerament en el cas del PSOE–, per a sumar-se al consens constitucional4. Solament les organitzacions de l’esquerra revolucionària –PTE, ORT, MCE, LCR, OICE, entre altres– i del nacionalisme radical –el PSAN, Herri Batasuna5– van continuar defensant aquesta consigna.

Els límits de la Constitució a l’hora de reconèixer l’existència de diferents nacions dintre de l’Estat espanyol s’han mostrat amb major força al llarg de l’última dècada. El primer gran intent de fer una remodelació del marc institucional va tenir lloc a Euskadi amb la proposta del PNB coneguda com a “Pla Ibarretxe”. Aquest pla aprovat al Parlament basc al gener de 2005 proposava un nou Estatut que definia un altre model de relacions amb una sobirania compartida entre l’Estat espanyol i Euskadi. El pla proposava un referèndum perquè el poble basc en decidís el futur i la vinculació amb l’Estat, i parlava genèricament de dret d’autodeterminació, encara que sense concretar-lo. L’objectiu del PNB era aconseguir majors quotes d’autogovern i guanyar espai polític a Batasuna. El pla no era rupturista, sinó que buscava un encaix amb la Constitució. Encara així, va ser rebutjat pel Parlament espanyol el mes de febrer amb els vots en contra del PSOE, el PP, IU, Coalició Canària i la Chunta Aragonesista. Poc després el PNB retirava el projecte.

El següent any, es proposava des del Govern de Catalunya un nou estatut d’objectius més reduïts que els del Pla Ibarretxe. Després de negociacions amb el Govern espanyol i de rebaixes de contingut, va ser aprovat al Congrés dels Diputats al març de 2006 i sotmès a referèndum a Catalunya tres mesos després. L’esquerra independentista i l’esquerra anticapitalista van fer una campanya pel No, a causa de les limitacions nacionals i socials del text estatutari. La mobilització de llavors pel dret a decidir i contra l’ Estatut va marcar un salt en la vertebració de la voluntat de superar el marc autonòmic.

Els fruits d’això es van veure a la tardor de 2009, amb l’inici del moviment de les consultes sobre la independència. Entre setembre de 2009 (a Arenys de Munt) i abril de 2011 (a Barcelona) es van celebrar consultes en 555 municipis (més de la meitat de Catalunya), amb al voltant de 900.000 vots a favor de la independència. Els partits que van donar el Sí van ser ERC, les CUP, CiU i Reagrupament.

Malgrat els límits de l’Estatut comentats, al juny de 2010 sortia una sentència del Tribunal Constitucional que amputava una part considerable del contingut del text, el qual ja s’havia aprovat en referèndum; una mostra més del caràcter antidemocràtic de la justícia espanyola. Entre altres coses, la sentència negava el caràcter preferent de la llengua catalana en educació, retallava les competències en justícia i qüestionava l’ús del terme “nació” per a definir Catalunya.

La retallada per part del Tribunal va provocar un gran rebuig a Catalunya, també per part dels sectors que s’havien oposat a l’Estatut perquè el consideraven insuficient però que veien en la retallada un nou atac a la capacitat de decidir. El resultat va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010 d’un milió de persones, la major mobilització de reivindicació nacional des de la Diada històrica del 11 de setembre de 1977.

La retallada constitucional de l’Estatut va significar el final d’una via basada en el desplegament de majors quotes d’autogovern autonòmic dintre dels estrets marges de la Constitució. I representa, a l’hora, un antecedent important per a entendre el fort i recent creixement de l’independentisme.

Finalment, tenim l’enorme manifestació de la Diada del 11 de setembre de 2012, en què més d’un milió i mig de persones van sortir al carrer; mai no n’havien sortit tantes. Encara que la manifestació va tenir un cert punt de “fenomen”, amb un suport massiu per part dels mitjans de comunicació de Catalunya, no deixa de reflectir el cicle movilitzador multitudinari deslligat en els últims anys i el caràcter popular de l’independentisme. Però aquest creixement no només obeeix al factor més directament polític de reacció contra l’ofensiva espanyolista del govern central, sinó que va més enllà.

La crisi com accelerador

La crisi econòmica està sent també un factor de primera magnitud com potenciador de l’independentisme. En primer lloc, la crisi està duent una ofensiva de la classe dirigent espanyola per a recentralizar l’Estat espanyol, restringint encara més l’autogovern de les CCAA i, amb això, el de les nacions no reconegudes. En segon lloc, el “pantà de l’economia espanyola” fa que alguns sectors de la burgesia catalana busquin en la independència una sortida als seus negocis. Finalment, sectors creixents de la població catalana veuen en la independència la possibilitat de sortir de la crisi i d’evitar les retallades socials.

L’austeritat té una lògica de recentralització i de control des de dalt. A nivell europeu hi ha una pressió des del Banc Central Europeu i des de la Comissió Europea per a obligar als diferents països que portin a terme polítiques de retallades en pro de complir –encara que sense molt èxit– els límits de dèficit públic marcats. Els “rescats” econòmics de Grècia, d’Irlanda, de Portugal –i, en un altre nivell, del sistema bancari de l’Estat espanyol– són la versió més extrema de la transferència de sobirania econòmica cap a Brussel·les, amb uns memoràndums de condicions d’obligat compliment si es vol rebre ajuda financera per a, suposadament, evitar la fallida del país.

Dintre de l’Estat espanyol hi ha una dinàmica similar. Moltes CCAA van basar el seu creixement econòmic i el seu finançament en les dinàmiques de la bombolla immobiliària. Amb l’esclat de la crisi, els problemes de les CCAA s’han disparat, amb augments de dèficit i grans volums de deute. Tot això agreujat per un Estat que ha anat traspassant competències a les autonomies sense els suficients recursos econòmics. Ara, des del Govern del PP, i en general des del conjunt de la dreta espanyola, s’està portant a terme una ofensiva de recentralització argumentada amb motius econòmics –incentivats des de Brussel·les– i també polítics, nacionalistes (espanyols).

Des del Govern central de Madrid s’ha volgut controlar el dèficit i la despesa autonòmica amb la Llei d’Estabilitat Financera, que es va aprovar l’abril de 2012. Aquesta llei, que cal recordar que es va aprovar amb els vots a favor de CiU, permet al Govern central portar a terme mesures preventives, correctives i coercitives per al compliment dels límits del dèficit públic i del deute a les CCAA i als municipis. És un clar reforçament de la capacitat d’intervenció del Govern central sobre els governs territorials. Per a l’any 2012, el límit de dèficit públic per a les Comunitats Autònomes representava el 1,5% del PIB, mentre que per a l’Estat era d’un més elevat 3,5%, fet que empenyia les CCAA a fer algunes de les retallades més acusades. Així mateix per a l’any 2013 el dèficit autonòmic està en principi marcat en el 0,7%, la qual cosa implica una onada encara major de retallades salvatges. Les CCAA es veuen forçades a complir el dèficit i les directrius de Madrid, ja que si el sobrepassen corren el risc de quedar-se fora del fons de liquiditat autonòmic i de deixar de rebre ajuda financera.6

Algunes CCAA han demanat un “rescat” al Govern central perquè són a la vora de la fallida. Entre aquestes hi ha Catalunya, la Comunitat Valenciana, Andalusia, Castella la Mancha, Canàries, Múrcia, les Illes Balears, Astúries i Cantàbria. Els rescats sumen ja 12.600 milions d’euros (5.433 per a Catalunya, el de major quantia) i el més probable és que al llarg de l’any 2013 més comunitats en demanin. De forma similar al cas europeu, els territoris que s’acullen al rescat estan sotmesos a un control més estricte des de dalt i han de signar un memoràndum de retallades. Concretament, no poden emetre deute sense permís del Govern central i aquest gestionarà el seu pagament. A més, el pla d’ajustament es revisarà mensualment i, si no es compleix, el Govern central tindrà la capacitat de penalitzar al Govern autonòmic amb el desembors d’un 0,2% del seu PIB i el disseny de noves mesures.7 En resum, les CCAA rescatades ja no poden incomplir els objectius de dèficit si volen continuar rebent finançament des de Madrid.

Com és evident, les conseqüències d’aquesta recentralizació no són solament tècniques, sinó que suposen una intervenció en la capacitat d’autogovern de les CCAA i una restricció de la ja reduïda sobirania dels territoris nacionals. Convé destacar que sense cap capacitat de decisió ni d’administració financera, l’autogovern de Catalunya es redueix a una administració de les coses delegada des de Madrid. La imposició de les decisions des del Govern central i que siguin els governs territorials els que pateixin el desgast polític d’administrar les retallades és un escenari desitjable per al PP.

Un altre exemple de la recentralizació el trobem en la reconversió bancària, la qual s’ha fet de tal forma que ha acabat amb les caixes d’estalvis, les úniques entitats semipúbliques que tenien un cert arrelament en l’administració territorial. El projecte del Govern central és acabar amb el poder autonòmic en les caixes, posant sota el control del Ministeri d’Economia les fundacions bancàries que substitueixen les caixes.8

Tots aquests mecanismes disminueixen la capacitat dels governs de les autonomies amb identitat nacional pròpia de desenvolupar una política econòmica autònoma d’acord amb el seu projecte i la capacitat de satisfer les demandes de la seva elit econòmica.

La burgesia catalana i la independència

La recentralización comentada i altres elements d’ordre econòmic estan duent a sectors del establishment polític i econòmic català a defensar la necessitat d’un Estat propi per a Catalunya. En aquest grup hi trobem alguns economistes neoliberals, per exemple Xavier Sala i Martín i Jordi Galí, en qualitat de nous capdavanters de la causa independentista.

Per a entendre aquestes posicions, cal tenir en compte els canvis històrics en l’estructura econòmica catalana. A la fi del segle XIX i durant el primer terç del segle XX, la política de la dreta catalana (la Lliga Regionalista) va ser dirigida a influenciar a Madrid amb polítiques que permetessin el desenvolupament econòmic de la burgesia autòctona. La independència no es contemplava en cap cas, atès que la resta de l’Estat representava el principal mercat per a les exportacions catalanes i la burgesia industrial necessitava el proteccionisme per a desenvolupar-se enfront d’economies més avançades com les de la Gran Bretanya o França. Això va produir, segons un informe de diversos economistes, “una confluència d’interessos entre el sector tèxtil català i el sector agrari castellà, que va acabar conformant el mercat econòmic espanyol, tal com va arribar fins al Pla d’Estabilització (1959): com un mercat pràcticament tancat al comerç de mercaderies amb l’exterior”9. A partir del Pla d’Estabilització, l’economia espanyola es va obrir a l’exterior. I això es va reforçar amb l’entrada a la Unió Europea (1986). Catalunya seria una de les zones de l’Estat que més es beneficiaria durant els anys 90 de la pertinència a la UE i posteriorment de la moneda única, amb un augment de les exportacions cap a aquest mercat. Però en el mateix informe s’assenyalava que, en comparança amb el volum de l’economia catalana, hi havia un petit nombre d’empreses catalanes de grans dimensions (solament restringides al sector financer). Entre els diferents motius d’això, un era “La insuficient complicitat del poder polític, especialment del Govern central, a l’hora d’atendre en temps real les necessitats de l’economia i de les empreses catalanes”, la qual cosa comportava una menor inversió pública de l’Estat a Catalunya10. Tot això indica que amb la UE hi ha un canvi estratègic de la burgesia catalana per a intentar globalitzar-se, per a provar de mirar més cap a l’exterior que cap a Espanya, a diferència del que succeïa al segle XIX i a bona part del segle XX.

El fet que des de 2011 les exportacions de Catalunya a l’exterior sobrepassessin ja les que es dirigien a la resta de l’Estat, ha encoratjat més aquesta orientació. Aquest any, les exportacions a l’estranger van ser del 52,9% enfront d’un 47,1% a la resta de l’Estat, que caigueren 10 punts des de 2000. A més, això ha comportat per primera vegada un superàvit en la balança comercial de Catalunya amb l’estranger (un 1,8% del PIB), mentre que el superàvit en la relació amb la resta de l’Estat ha anat disminuint des de 2003 (10,8%) fins al 2,2% en 201111. Encara així, cal assenyalar que aquestes xifres no són el resultat tant de les “fortaleses” de les exportacions catalanes (que pràcticament no han augmentat en el seu volum absolut), sinó del fet que les exportacions a la resta de l’Estat s’hagin enfonsat com a conseqüència de la crisi.

D’altra banda, hi ha la qüestió del dèficit fiscal català. Encara que és difícil calcular exactament aquest dèficit (en gran part perquè el Govern espanyol evita publicar aquest tipus d’informació –la qual cosa és significativa), les xifres indiquen que Catalunya aporta més diners a l’Estat del que rep en finançament i serveis. El dèficit fiscal de Catalunya en el 2005 es trobaria, segons una de les fórmules de càlcul, en el 8,7% del seu PIB –un dels més alts de l’Estat, només per darrere de les Illes Balears, que tindrien un 14,2%12. Seguidament estaria el País Valencià (6,32%) i després la Comunitat de Madrid (5,57%), encara que cal tenir en compte que aquesta última té com a factor compensatori el PIB per habitant més alt de l’Estat. Entre 2006 i 2009, el dèficit fiscal de Catalunya ha tingut, segons dos sistemes distints de càlcul, una mitjana que se situaria al voltant del 8’2% (16.000 euros) o del 5,7% (11.000 euros)13.

Posar fi a l’actual dèficit fiscal de Catalunya seria desitjable per a acabar amb una situació imposada i desequilibrada, i per a evitar el victimisme encobridor de la dreta catalana, que atribueix al dèficit els problemes socials, eludint la responsabilitat de les seves polítiques. No obstant això, des d’una posició d’esquerres la qüestió del dèficit fiscal no hauria de ser l’argument central a favor de la independència ni tampoc un argument en contra. D’una banda, defensar la independència essencialment per a “tenir més diners” és caure en una argumentació de base liberal que li fa el joc als interessos de la burgesia catalana i que dificulta teixir aliances des de Catalunya amb la classe treballadora de la resta de l’Estat. D’altra banda, oposar-se a l’autodeterminació de Catalunya amb l’argument que la separació seria insolidària no té en compte que la solidaritat entre territoris i pobles no pot estar governada per un Estat opressor com és l’espanyol que, a més, ha procurat un menor desenvolupament de certs territoris (Andalusia o Extremadura). De fet, territoris com Andalusia, Astúries, Cantàbria, Castella-Lleó, Galícia, Múrcia, Navarra i la Rioja, que han tingut aportacions d’altres CCAA (com Catalunya, les Illes Balears, etc.), no n’han reduït la desigualtat social interna entre 1991 i 2001, sinó que l’han augmentada14. Per tant, les aportacions procedents dels diferents balanços fiscals no han anat en benefici de la major part de la població d’aquestes comunitats, sinó d’una minoria. Però, al marge d’aquestes consideracions, és fonamental tenir en compte que l’autodeterminació de la nació catalana ha d’incloure tots els aspectes: el polític,el cultural i també l’econòmic.

En qualsevol cas, la qüestió aquí és entendre que el dèficit fiscal ha estat un factor clau perquè una part important del teixit empresarial català hagi vist la necessitat d’un canvi de les relacions econòmiques amb l’Estat espanyol, que demani un model similar al del País Basc (que en 2005 tenia un dèficit fiscal molt més reduït, del 1,35%) o fins i tot es plantegi la independència com una possibilitat.

Veiem una mostra d’aquestes posicions. En una enquesta de la patronal Pimec, que agrupa una part de les petites i mitjanes empreses, el 66’8% donava suport a la idea que Catalunya es convertís en un nou Estat15.

Una enquesta de la Cecot, una altra patronal de la petita i mitjana empresa, donava com a resultat que un 53% de les seves empreses serien favorables a la independència. Com a detall interessant, en les empreses més grans es reduïa el percentatge de suport (38,1%) i les empreses d’entre 0 i 10 treballadors eren les més favorables (per sobre del 60%). El percentatge de suport era major entre les empreses que tenen el principal mercat a Catalunya (57,4%), mentre que baixava en les que venen principalment a l’estranger (53,8%) i era minoritari en les que ho fan a la resta de l’Estat (37,3%)16.

Si bé aquestes enquestes assenyalen un caràcter majoritari, cal fer-ne una lectura matisada, ja que eren voluntàries i és probable que qui va respondre el qüestionari fos l’empresariat més convençut de la independència, per consegüent el percentatge real podria ser inferior. Tot i així, mostren una tendència inèdita creixent cap a l’opció independentista dintre de sectors de la burgesia i ajuden a veure el perfil dels empresaris més independentistes: petites empreses i amb el mercat principal a Catalunya o a l’exterior.

Les manifestacions de les majors empreses han estat d’altre ordre. Joaquim Gai de Montellà, president de la gran patronal catalana, Foment del Treball, declarava que són partidaris d’un “acord fiscal dins la Lofca [llei de finançament autonòmic]” i no de canvis constitucionals, i feia visible la integració en el teixit econòmic espanyol i els seus vincles amb la patronal espanyola assenyalant que “des de Foment es va fundar la CEOE”17. El president del Cercle d’Economia–institució que s’havia pronunciat a favor del pacte fiscal18–, Josep Piqué, ha alertat del risc econòmic que suposaria la independència. De la mateixa manera, pocs dies després de la manifestació del 11 de setembre, en un esmorzar de luxe, els grans empresaris traslladaven a Artur Mas l’oposició a la deriva “independentista” i persistien en la defensa del pacte fiscal.

Entre les nou empreses amb major facturació a Catalunya, tenim: Volkswagen, Gas Natural, Unió Fenosa, FCC, Endesa, LIDL, Criteria, Nestlé, Corporació Alimentària Guissona19. Són empreses fortament integrades en el teixit econòmic espanyol o, directament, empreses multinacionals.

Finalment, les majors empreses catalanes són financeres, començant per La Caixa (ara CaixaBank). Aquestes tenen un gran volum de negoci a la resta de l’Estat que no voldran perdre. El 45% del finançament bancari de Catalunya –150.000 milions d’euros, prop del 75% del PIB de Catalunya– procedeix de la resta de l’Estat.

La gran burgesia catalana és contrària a la independència, té grans vincles amb l’Estat espanyol i vol estabilitat. En canvi, sectors significatius de la petita i mitjana burgesia hi estarien a favor, encara que possiblement també podrien acceptar una simple millora en el finançament i en les infraestructures. Aquesta diversitat de posicions dintre dels diferents sectors de la burgesia és important per a entendre les contradiccions que poden anar aflorant en el camp polític.

CiU i la independència

Hi ha una tendència estesa dintre de l’esquerra a pensar que el gir “independentista” de CiU és una fórmula oportunista després del 11 de setembre per a capitalitzar el moviment i guanyar suport i, al mateix temps, crear una cortina de fum davant les retallades. Encara que, òbviament, hi ha elements de veritat en tot això, hi ha motius més profunds en l’orientació de la dreta catalanista. Amb les seves posicions polítiques i el seu pacte amb ERC després de les eleccions el 25N, CiU està mostrant que no obeeix completament el que demanen les grans empreses catalanes. Hi ha diverses raons per a això.

En primer lloc, un partit polític mai és l’expressió directa d’un determinat sector social o d’uns interessos econòmics particulars. CiU està actuant com un capitalista col·lectiu, conscient que la millor forma de garantir i millorar la posició econòmica del conjunt de la burgesia catalana en un món globalitzat és tenir –en les seves pròpies paraules– un “Estat propi”. És un projecte que pot entrar en contradicció amb els interessos dispars d’alguns capitalistes individuals o amb la visió a curt terme dels negocis.

CiU va donar el Sí en les consultes sobre la independència, i Convergència –el partit principal de la coalició– va fer en el seu últim congrés al març de 2012 un petit gir d’orientació política sobre els objectius nacionals que es proposaven aconseguir. Així, en una ponència del congrés, assumia un canvi històric d’orientació en relació amb la dreta catalana de fa un segle: “El modernisme i el noucentisme van ser capaços de plantejar: Catalunya igual a Nació; el catalanisme sobiranista del segle XXI ha d’actuar amb actitud d’independència i ha de plantejar la idea de: Catalunya igual a Nació + Estat.”20

“S’aconsegueixi o no el Pacte Fiscal, Convergència actuarà amb actitud d’independència per construir internament i externa les estructures d’Estat que ens permetin exercir el dret a decidir sense límits. Per fer-ho possible, cal crear un calendari de transició nacional, és a dir la redacció d’objectius concrets per a arribar a la total sobirania de Catalunya i aconseguir el ben desitjat Estat”. La importància del marc europeu és clara en el document, doncs, s’insisteix que Catalunya arribi “a la plena sobirania dins de la Unió Europea”.

Encara així, aquest “gir” no deixa de tenir una ambigüitat calculada. CiU utilitza la fórmula “Estat propi” i “estructures d’Estat”, però evita totalment la paraula “independència”. Darrere d’això hi ha la qüestió que el seu objectiu central no és la separació de l’Estat espanyol, sinó aconseguir unes estructures (“d’Estat”) que permetin el desenvolupament econòmic de les elits catalanes. D’altra banda, en cap moment en la Ponència es planteja com arribar a l’Estat “propi” i es queden en un objectiu discursiu per tal de vincular-se al creixent independentisme. Per tant, podem entendre que CiU veu amb bons ulls, en abstracte, un procés d’independència –posició que és una novetat històrica per a la dreta catalana–, però el que acabarà fent amb els xocs que es vagin produint amb l’Estat espanyol és tota una altra cosa. Un augment de competències i nous instruments institucionals, com un concert com el basc o un Estat lliure associat, serien uns objectius desitjables per a aquest partit.

Un altre factor darrere d’aquest gir polític és que CiU està patint la pressió de la seva base social. A més de tenir diferents sectors ideològics dintre –i últimament estan al capdavant de la seva direcció sectors més sobiranista, encapçalats per Oriol Pujol–, CiU és un partit que, pel seu caràcter catalanista, ha estat capaç d’atreure a una pluralitat de sectors socials. Si d’una banda és el partit de la gran i mitjana burgesia catalana, per l’altra té una gran base social en la classe mitja i petita burgesia. Aquests últims sectors són més clarament independentistes, i CiU ha de donar expressió a les seves esperances per a mantenir-ne el suport. El 52,3% dels votants de CiU creu que Catalunya hauria de ser independent i un 24,6 defensa un Estat dintre d’una Espanya federal. En cas d’un referèndum, el 69% votaria Sí a la independència. Per a comparar-lo amb altres partits, el percentatge és major en ERC (96,3%) i menor, encara que majoritari, en ICV-EUiA (66,3%). En el PSC, solament el 35,2% es declararia a favor (el 40,5 votaria en contra)21.

Les contradiccions s’obriran per a CiU. Com donarà sortida a la seva base social de classe mitja, creixentment independentista, i al mateix temps seguirà sent el partit de referència per a les grans empreses catalanes que hi estan en contra?

El Pacte “per la Llibertat” de CiU i ERC

Les eleccions del 25 de novembre a Catalunya han dut a un escenari complicat i no desitjat per a CiU. Aquest partit, que havia convocat eleccions anticipades amb la intenció d’aconseguir la majoria absoluta, va perdre 90.000 vots i 12 diputats. Atrapat entre les expectatives polítiques que havia generat i el seu desmarcatge del PP –partit que li havia recolzat la política d’austeritat durant els dos últims anys– per la discrepància en la qüestió nacional, CiU ha acabat pactant amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Aquests dos partits han acordat un full de ruta per a convocar una consulta al voltant de l’any 2014. Els passos que s’han marcat són: 1/ declaració de sobirania des del Parlament; 2/ aprovar una nova llei de consultes de la Generalitat; 3/ procés de negociació amb l’Estat espanyol per a l’exercici del dret a decidir; 4/ crear el “Consell Català per a la Transició Nacional”; 5/ posar les bases (fins al 31 de desembre de 2013) per a poder convocar una consulta; i 6/ convocar la consulta per a l’any següent “sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat en el marc europeu”. Els dos últims punts estan escrits amb molta ambigüitat, ja que la consulta es convocaria per a l’any 2014, “d’acord amb el marc legal que l’empari” i “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga” i amb acord dels dos partits22. Això permet en qualsevol moment ajornar la consulta.

Davant el boirós discurs d’ERC i CiU sobre com es realitzaria la consulta, cal assenyalar que no hi ha cap mecanisme legal que l’empari. Una consulta ha de contar amb l’autorització del Govern central per a portar-se a terme, fet que la fa inviable ara per ara. CiU i ERC volen elaborar una llei catalana de consultes per a evitar aquest bloqueig, però el més probable és que el Govern central la recorri davant del Tribunal Constitucional, que la suspendrà fins que arribi a cap resolució, com ja va fer amb l’anterior llei de consultes de 201023. Les referències de CiU i ERC a un reconeixement internacional són un castell en l’aire. Una consulta emparada per la Carta de l’ONU que reconeix l’autodeterminació no té gaire fonament, perquè aquesta Carta està pensada per a processos colonials. I, d’altra banda, la Unió Europea no donarà suport a cap procés de separació contra la posició d’un Estat membre tan important com és l’Estat espanyol. Això implica –sense que ho reconeguin els dos partits– que la consulta s’hauria de convocar com a acte de desobediència a l’Estat espanyol.

L’altre flanc del pacte CiU-ERC és l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. ERC hi donarà suport a canvi de la tímida introducció i la pujada de determinats impostos per a reduir les retallades de 4.000 milions d’euros (en vista de complir l’objectiu de dèficit marcat pel Govern espanyol del 0,7%) a ‘només’ 3.000 milions, que amb més probabilitat es quedaran en 3.500.

D’una banda, ja s’ha vist que aquest lleu augment de la pressió fiscal és massa per a la patronal Foment del Treball i la Cambra de Comerç de Catalunya, que han posat el crit al cel. El diari La Vanguardia ja s’ha expressat a favor d’acords més amplis en el Parlament, és a dir, que CiU busqui el suport del PP i del PSC davant la fragilitat d’un acord amb ERC, partit que, entre la seves característiques més negatives –segons el periòdic–, té una base assembleària24. Encara així, La Vanguardia –i l’elit catalana– volen estabilitat i l’aprovació dels nous i austers pressupostos, no unes noves eleccions, amb la qual cosa poden tolerar temporalment el pacte CiU-ERC. De moment hi ha una coincidència: CiU vol governar, mentre que l’elit catalana vol estabilitat.

Però, d’altra banda, les retallades de 3.000-3.500 milions d’euros són també massa per a les classes populars i per a la classe treballadora. Les previsibles mobilitzacions sindicals i socials davant de retallades majors que en els dos anys anteriors pressionarà ERC. Encara que aquest partit qualifica l’austeritat d’inevitable davant l’asfíxia “econòmica” des de Madrid, això difícilment convencerà els diversos sectors socials que patiran les retallades. I això no és tot, el fet que ERC accepti oposar-se a l’Estat espanyol per a celebrar una consulta, però no ho faci en la qüestió de les directrius del dèficit, en mostra les prioritats: la subordinació de la qüestió social a la qüestió nacional.

Les contradiccions de l’acord CiU-ERC es donen pels dos flancs, el social, amb pressió cap a ERC, i el nacional, amb pressió cap a CiU. Si els treballadors que patiran les retallades i la burgesia s’oposen a les mesures econòmiques d’ERC, i la gran burgesia s’oposa a un camí sobiranista, solament quedarà una “classe mitja” com base social per a donar suport el Govern. Però des del moment en què la major part del que es qualifica, de forma liberal, com “classe mitja”, està formada per treballadors i treballadores assalariats25, la base social que dóna suport l’acord és molt petita.

La dificultat per a CiU i per al món empresarial català sobiranista és que, en la seva vertebració argumentativa de les bondats econòmiques de la independència i de la relació econòmica desigual amb la resta de l’Estat, han ajudat a donar força al moviment d’emancipació nacional, generant una dinàmica que els ha sobrepassat.

Si CiU fa marxa enrere en el procés sobiranista tindrà un desgast polític important. Si continua endavant, es produirà una confrontació amb l’Estat espanyol que les elits econòmiques no voldrien de cap manera. Sembla que CiU s’ha ficat en un cul de sac coquetejant amb el moviment per la independència i vertebrant un projecte de desenvolupament econòmic per al país basat en un canvi de relacions polítiques i econòmiques amb l’Estat espanyol. A més, no hi ha cap majoria alternativa al Parlament català on concordin partits afins als dos eixos (esquerra-dreta i soberanista-unionista).

Ofensiva espanyolista

L’Estat espanyol pot reaccionar de dues formes davant el camí sobiranista que s’obre a Catalunya: amb una posició negociadora o amb una ofensiva espanyolista. Com ho hipotetiza en un article Constantí Segarra, en la primera podríem trobar “una dura negociació on Rajoy ofereixi un pacte fiscal (similar a l’original, però d’aplicació gradual), que es comprometi a evitar la intervenció (directa) i a aturar (o relaxar) les reformes Wert, a canvi que Mas anul·li la consulta o hi inclogui una tercera pregunta (referent al pacte fiscal) i el compromís que CiU demani el vot per a aquesta darrera opció.” Pel que fa a la segona possibilitat, el PP podria “no negociar un nou tracte fiscal, i desenvolupar l’agenda centralitzadora, ignorant l’auge sobiranista. En pocs mots, podria aprofitar l’incompliment del dèficit i la majoria popular en el senat per a intervenir directament l’autonomia i usar-la per al projecte centralitzador”26.

La primera opció podria semblar la més raonable i intel·ligent per part de la classe dirigent espanyola: des del moment en què el dèficit català de 2012 pot ser pròxim al 2,5% (i superar el límit del 1,5% fixat) i per tant el Govern espanyol té la capacitat de fer una intervenció contundent, el PP té a les mans una bona carta de negociació.

No obstant això, la força que té el nacionalisme espanyol visceral en els dos majors partits (a més de la capacitat de mitjans com La Razón, ABC o El Mundo i de sectors reaccionaris de l’església) fa difícil una “sortida negociada”. En 30 anys, l’Estat de les autonomies no ha estat capaç de transformar el Senat en una càmera territorial ni de reconèixer l’existència de diferents nacions en el seu interior27. Difícilment es farà ara, en una crítica situació d’inestabilitat política i econòmica.

El Govern central del PP, amb la seva negativa al pacte fiscal pocs dies després de la manifestació del 11 de setembre, tancava la porta a un acord que pogués satisfer CiU i sectors importants de les elits catalanes. En cas de confrontació, CiU molt possiblement s’acontentaria amb institucions que s’assemblessin a estructures “d’Estat” i a un concert com el basc. No obstant això, aquestes sortides xoquen amb la voluntat política dels grans partits i amb el mur de la Constitució.

Hi ha múltiples exemples de la duresa amb la qual està actuant el Govern espanyol cap a al “front català”. La llei Wert d’educació, més enllà del contingut privatizador, suposa una reculada flagrant de l’educació en llengua catalana. La Advocacia de l’Estat, a més, ha denunciat el municipi de Celrà (a Girona) per haver-se declarat “territori català lliure i sobirà” i estudia emprendre accions legals contra la resta d’ajuntaments que han aprovat declaracions similars (187 fins al moment, una significativa cinquena part del total de Catalunya)28.

A més, cal tenir en compte l’existència d’altres sectors reaccionaris amb gran influència, ja sigui l’Església o l’exèrcit. Pel que fa a aquest últim cas, l’Associació de Militars Espanyols es va pronunciar poc després de la Diada en aquests termes: “(…) els governs han de suprimir qualsevol indici de secessió sense que les Forces Armades es vegin en la irremissible tessitura de complir escrupolosament i estricta amb la Carta Magna per a garantir la integritat territorial de La nostra Pàtria”29.

I és que la separació de Catalunya comportaria nombrosos problemes per a la classe dirigent espanyola. A nivell econòmic, si seguim les dades del dèficit fiscal, l’Estat espanyol recaptaria cada any entre 11.000 i 16.000 milions menys, amb la qual cosa augmentaria el dèficit en 1-1,4% punts anuals. Per tant augmentarien encara més les dificultats per a complir amb els compromisos de dèficit amb Brussel·les.

El PIB de l’Estat espanyol sense Catalunya (la major CCAA en volum econòmic, el 20% del PIB estatal), es reduiria de 1.073 milions d’euros a 863 milions. La disminució de volum econòmic i de població suposaria una pèrdua de capacitat de l’Estat espanyol en els organismes internacionals, en l’interior de la Unió Europea i en la projecció a Amèrica Llatina.

A nivell polític, una separació de Catalunya trencaria amb la idea de la unitat d’Espanya, la qual cosa podria desencadenar un potent efecte mimètic. Als Illes Balears i al País Valencià podria augmentar l’independentisme a favor dels Països Catalans i la idea de vincular-se a una Catalunya independent (el fet que el PP hagi impedit la presència de TV3 al País Valencià és una mostra de la por a un vincle entre aquests territoris). Podria augmentar també el suport a la separació a Galícia i a Euskal Herria.

A Euskal Herria la crisi no està tenint el mateix efecte que a Catalunya, no està generant cap “independentisme econòmic”. Sembla ser que el mecanisme del concert basc satisfà en gran mesura el món dels negocis. El PNB, després de guanyar les eleccions, no contempla cap consulta. De fet, Urkullu ha explicat que “l’actualització de l’estatus polític” i “la formulació del dret a decidir” es faran “sobre una base acordada i compartida per totes les sensibilitats polítiques representades al Parlament [basc]”, la qual cosa inclou el PP i el PSOE30. No obstant això, l’auge de Bildu en les passades eleccions (que va ser la segona força després del PNB amb el 25% dels vots), que dóna una major centralitat política a l’esquerra abertzale, i la fi de l’activitat armada d’ETA, plantegen un moment propici perquè la qüestió del dret d’autodeterminació es torni a posar sobre la taula.

Fins i tot CCAA que no han tingut històricament una reivindicació nacional podrien augmentar les demandes i oposar-se a la idea d’Espanya, com va passar durant la transició a Andalusia. La virtual separació de Catalunya desencaixaria un dels principals mites del nacionalisme espanyol, la unitat històrica i cultural d’Espanya, pilar fonamental del PP, i, en menor mesura, del PSOE: erosionaria una part del ciment que ha construït la idea d’Espanya i comportaria una crisi del règim institucional sorgit durant la transició.

Una Catalunya independent serà pròspera i lliure de retallades?

L’escenari obert planteja nombrosos reptes per a l’esquerra. Un d’ells és rebatre l’independentisme català que posa en el centre de l’argumentació a favor de la separació la qüestió que “Espanya ens roba”. El màxim exponent d’aquest discurs ha estat el partit Solidaritat per la Independència (encara que van quedar fora del Parlament), però això també es postula des de CiU i ERC.

Segons aquest discurs, la independència seria bona econòmicament per a tots els sectors: per als empresaris (es rebaixarien els impostos) i per als treballadors (pujarien les pensions i hauria més despesa en serveis socials). A més, segons aquest discurs, seria perjudicial promoure confrontacions entre classes socials (per exemple en temes com les retallades), perquè una Catalunya independent, rica i pròspera obraria en benefici de tots. Albert Castellanos, Secretari Nacional de Política Econòmica i Treball d’ERC, s’expressava en aquests termes: “Ser independentista no vol dir haver de compartir ni de defensar els ideals polítics de la burgesia catalana, però sí ser conscient que formen part del nostre país i del seu procés d’alliberament”31. El pacte “per la Llibertat” amb CiU és la conseqüència lògica d’aquesta visió d’un procés d’alliberament interclasista.

Hi ha diverses qüestions a rebatre entorn a aquest argument. El primer punt és la suposada gran prosperitat “per a tots” en una Catalunya independent. És veritat que la fi del dèficit fiscal comportaria més recursos, entre 11.000 i 16.000 milions més; no obstant això, a aquesta xifra se li ha de restar diversos costos. El deute públic a Catalunya augmentaria respecte l’actual, perquè s’hauria d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol, fet que suposaria prop de 4.000 milions anuals en paga d’interessos. La despesa social en noves atribucions com pensions, atur i la creació d’una estructura militar significarien 4.500 milions de despesa extra32. Això rebaixaria a 8.500 milions els diners extres disponibles, pel que fa als càlculs més optimistes.

En segon lloc, hi ha la qüestió crucial de la crisi econòmica. Aquí hi ha hagut casos de demagògia important. El programa electoral d’ERC en les eleccions al Parlament deia textualment: “Si votem independència, serem un nou Estat d’Europa i sortirem de la crisi”. Segons això, la crisi només seria producte de formar part de l’Estat espanyol i de l’existència del dèficit fiscal33.

L’argument usat des de l’ “independentisme econòmic”, que Catalunya té un alt PIB per habitant, no indica necessàriament prosperitat. Irlanda té un dels PIBs més alts d’Europa i ha hagut de ser rescatada. La qüestió és que Catalunya –com Irlanda, Grècia i l’Estat espanyol– forma part de la perifèria econòmica de la UE i pateix una crisi profunda. El seu model de creixement en l’última dècada ha tingut com a base l’expansió de l’endeutament privat i la bombolla immobiliària, el mateix model que a l’Estat espanyol.

El deute privat del sector bancari ha crescut enormement des de l’entrada a l’euro i ha passat de suposar el 75% del PIB en el 1999 al 166% l’any 2009 (solament 6 punts per sota de l’espanyol). La bombolla immobiliària és clara: en el 2010 el nombre d’habitatges sense vendre a Catalunya era de 140.000, una quantitat que suposa el 20,5% del total de l’Estat34. I la caiguda en el nombre d’empreses de la construcció des de l’inici de la crisi és del 20,4%, lleugerament superior que en el conjunt de l’Estat (18%)35. Finalment, en els últims anys el deute públic s’ha disparat: Catalunya és la segona Comunitat Autònoma més endeutada, a poca distància del País Valencià, amb un 19,7% del seu PIB36.

Catalunya, com la resta de la perifèria europea, ha viscut un intens procés de finançament que ha catapultat un creixement econòmic fictici fins a l’esclat de la crisi.

Uns arguments econòmics més sòlids per a la independència els dóna Albert Castellanos en el text “Deu raons per a superar la crisi amb independència”. Aquí ens argumenta que una Catalunya independent podria sumar els diners del dèficit fiscal, afavorir infraestructures per a vertebrar-ne el mercat interior, potenciar una mega-regió econòmica important (la de Lió-Barcelona, l’onzena en importància a Europa), donar majors eines de projecció internacional, deixar de banda les ineficiències econòmiques i institucionals de l’Estat espanyol i portar a terme una política fiscal d’impostos més favorable a les empreses catalanes37. Però aquest tipus de projecte va bàsicament destinat a ajudar al desenvolupament de la burgesia catalana i té bastants punts en comú amb el projecte de CiU, la qual cosa no significa necessàriament que Catalunya surti de la crisi –cosa que reconeix l’autor mateix contradient el títol de l’article– ni tampoc que s’evitarien les polítiques de retallades.

Encara assumint la idea que una Catalunya independent tindria un marge més gran de maniobra, cal assenyalar que la pressió competitiva és enorme. Fins i tot “l’avançada” Alemanya ha portat a terme en l’última dècada restriccions salarials. La lògica de l’austeritat forma part de la Unió Europea, per a competir com a bloc econòmic amb la resta del món, amb baixades salarials i reducció de serveis públics. Totes aquestes visions de l’ “independentisme econòmic” es basen en la idea de mantenir-se en la Unió Europea, tanmateix la subordinació a la UE és letal per a una zona perifèrica.

Si no es desafia aquesta lògica de l’austeritat, poques diferències tindrà una Catalunya independent amb l’Estat espanyol actual.

Finalment hi ha la qüestió de quin model social volen els sectors independentistes relacionats amb l’elit econòmica. Aquí hi ha una pluralitat d’idees, però els sectors més vinculats als negocis tenen clar el seu model. Per exemple, l’economista Jordi Galí dóna suport a la independència sempre que es basi en “els principis d’austeritat, una gestió empresarial del funcionament de l’administració, un marc laboral flexible, una atractiva fiscalitat sobre empreses i un Estat del benestar amb mínims desincentius”38.

L’anticapitalisme i la independència

En l’escenari que s’obre i davant l’ofensiva espanyolista que s’està deslligant, una tasca clau per a l’esquerra en el conjunt de l’Estat és la defensa del dret d’autodeterminació, cosa que desafortunadament no està fent Izquierda Unida. La defensa d’aquest dret permet neutralitzar l’espanyolisme i els seus intents de crear una confrontació identitària que desviï la mobilització social.

Enfront dels sectors d’esquerres que s’oposen a aquest exercici cal recordar que l’Estat espanyol discrimina les nacions catalana, gallega i basca; és un Estat amb interessos imperialistes a Amèrica Llatina i que té tropes en l’ocupació d’Afganistan. Algunes institucions de l’aparell de l’Estat han heretat personal i formes que provenen del franquisme, com la monarquia, l’Audiència Nacional (hereva del Tribunal d’Ordre Públic), a més del suport públic a l’església i els romanents franquistes dintre de l’exèrcit. Per tots aquests motius, la ruptura de l’Estat espanyol seria una bona notícia, afebliria la capacitat de la classe dirigent i els seus instruments de dominació. Una Catalunya independent impediria també que CiU (i ERC) continuessin culpant a Madrid de les retallades.

Hi ha un alt grau d’inestabilitat en la política catalana i moltes incerteses obertes: per exemple, fins a quin punt voldrà CiU dur endavant la consulta i amb quin grau de confrontació respondrà el Govern espanyol. No és possible fer previsions en una situació en què els moviments dels diferents actors interactuen simultàniament, però no obstant això, sí que es poden considerar les certeses existents per a intervenir en el moment: certeses com que l’exercici del dret d’autodeterminació no serà cap procés fàcil com el que prometen els dirigents de ERC i CiU, sinó que implica una ruptura amb la legalitat vigent en l’Estat espanyol; que CiU es mou en una ambigüitat calculada; que la burgesia no donarà suport a cap procés d’independència, i que s’obriran contradiccions en l’estratègia interclassista del moviment nacional. També és possible que hi hagi múltiples pressions des de l’Estat espanyol i des dels seus lobbies polítics, mediàtics i econòmics, sense que sigui descartable cap reacció contundent del Govern espanyol, si tenim en compte la involució democràtica que ja estem veient, amb augment de la repressió i la restricció de drets civils. I que a més, qualsevol procés de separació, en la situació de crisi i de pressions dels mercats financers, donaria lloc a una forta inestabilitat, amb efectes sobre la prima de risc del deute tant de l’Estat espanyol com de Catalunya. Tot això són factors afegits perquè l’alta burgesia s’oposi a aquest camí i que sectors de la burgesia catalana que ara es pronuncien per la independència retrocedeixin.

Per aquests motius, la possibilitat que el procés avanci dependrà d’una mobilització important i d’un suport fort dintre de la classe treballadora de Catalunya per la idea de la independència. Farà falta vincular enormement el discurs social amb el nacional, perquè la idea de la independència tingui un major recolzament del conjunt de la classe treballadora, una classe a l’interior de la qual existeixen múltiples identitats i orígens. Tot això duu a desenvolupar una estratègia on es reivindiqui el dret d’autodeterminació des d’una posició de classe, i des de la qual es lluiti contra les retallades de la dreta nacionalista catalana sense cedir per això posicions en el terreny de l’alliberament nacional. D’altra banda, a Catalunya s’ha de combatre el nacionalisme català, tant en la visió de l’ “independentisme econòmic” com en la del patriotisme cultural, perquè en ambdós casos es tendeix a veure un problema en “els espanyols”.

Finalment, cal desmentir la visió d’una Catalunya independent “pròspera i sense retallades”. Això no significa dir que la independència no sigui viable, com fan molts opinants des d’una posició pretesament neutral que cedeix a l’espanyolisme; significa que Catalunya s’enfrontaria a problemes molt similars als quals té avui l’Estat espanyol. La conclusió que en podem extreure és que, per a avançar en l’aspecte social, s’ha d’aprofitar un virtual procés constituent per a trencar amb les regles econòmiques actuals. Aleshores, s’obririen nombrosos debats sobre quin model social i democràtic fa falta, en els quals s’hauria d’incidir des de l’esquerra combativa per a plantejar que no només és positiu en la situació actual trencar amb l’Estat espanyol, sinó que també ho és trencar amb la Unió Europea, considerant que és un instrument al servei dels interessos financers i de la lògica de l’austeritat. Una tasca necessària serà relacionar les aspiracions de molta gent, que veu –encara que sigui il·lusòriament– un progrés automàtic contra les retallades en una Catalunya independent, amb els debats sobre la sortida de la UE, trencar amb la disciplina dels ajustaments de dèficit i deixar de pagar el deute. En definitiva, un procés d’aquest tipus obre un espai fèrtil per a donar projecció a la idea d’una sortida anticapitalista a la crisi39.

Un procés constituent que posi les bases per a la fi de l’opressió nacional a Catalunya i que afebleixi l’Estat espanyol no serà negatiu per als interessos de la resta de treballadors de l’Estat. Al contrari, si s’aconseguís trencar amb els grans interessos econòmics, això serviria d’inspiració i permetria construir un eix de solidaritat internacional, basat en la mobilització des de baix, com passaria en el cas que Grècia sortís de la UE i deixés de pagar el deute i intervenint els grans beneficis dels poderosos.

De vegades les dinàmiques generades sobrepassen els objectius inicials i dels motius econòmics es passa al desig d’un canvi polític. Com escriu Xavier Domènech, a la fi del segle XVIII la pujada de tributs a les colònies americanes va provocar una revolta que, inicialment, volia canviar la relació econòmica amb Gran Bretanya, però que va acabar deslligant un procés d’independència (1776) i la formació de nous ideals polítics basats en la llibertat i la igualtat40.

La situació de crisi econòmica i política creixent a l’Estat espanyol fa que a Catalunya l’eix social de lluita i l’eix nacional puguin coincidir amb un important potencial transformador. Hi haurà nombrosos intents, per part de la dreta, de desviar els atacs socials amb un discurs nacionalista –tant per part del PP com per part de CiU–, però la situació també obre moltes oportunitats per a l’esquerra combativa, ja que crea fissures dintre de l’Estat espanyol i del bloc dominant.

Notes

1 Agraeixo els comentaris i les informacions que m’han facilitat Carles Suárez i Luke Stobart per a escriure aquest article.
2 Estudis del suport social a la independència de Catalunya”, Viquipèdia. http://bit.ly/WtJN0O
3 Pizà, Toni, 2012: “El anticapitalismo y el ascenso del independentismo catalán”. La Hiedra, n.4, Segona època, setembre-desembre de 2012.
4 Pastor, Jaime, 2012: Los nacionalismos, el Estado español y la izquierda. Madrid, Viento Sur-La Oveja Roja. p. 137-143.
5 Boix, Elvira, 2005: “El Plan Ibarretxe y Batasuna”, En lucha, gener de 2005. http://www.enlucha.org/periodico/En_Lucha_102/102_07.pdf
6 “Freno a las comunidades”. Negocios. El País. 16 de desembre de 2012. p. 4-5
7 Segarra, Constantí: “La intervención de Catalunya”, Boxed Press. 5 de desembre de 2012. http://boxedpress.com/economia/la-intervencion-de-catalunya
8 “El fin del poder autonómico en las cajas”. El País. diumenge 9 de desembre de 2012. p. 24.
9 Trigo Portela, Joaquín, Tremosa i Balcells, Ramon i Guillermo Viñeta, Salvador, 2003: “L’empresa catalana en l’economia global”, Papers d’economia industrial. N. 19, setembre 2003. Generalitat de Catalunya. p. 66. Disponible a: bit.ly/VT8wMM
10 Ibid, p. 129
11 “Sector exterior català: Evolució del comerç amb Espanya”. Juliol 2012. Generalitat de Catalunya, Departament d’Economia i Coneixement http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2012/07/04/14/32/3680068a-efa5-4ed5-bf07-c44d1a8cfd20.pdf
12 Dades segons el model de flux monetari, que té en compte els diners que entren i surten del territori. Segons el flux de benefici, el qual té en compte el benefici dels serveis a la població (encara que siguin d’altres parts de l’Estat), els principals dèficits fiscals són per a: la Comunitat de Madrid (9,13%), les Illes Balears (7,47%) i Catalunya (6,55%). Una mesura entre els dos índex dóna un dèficit fiscal més gran per a les Illes Balears, seguides de Catalunya i després per Madrid. En proporció al PIB per habitant, les comunitats que tenen un dèficit major són les Illes Balears i el País Valencià. A partir de: “Comparació internacional de les balances fiscals de les regions amb el sector públic central: una anàlisi de l’efecte redistributiu”. Papers de treball. N. 1, juliol 2012. p. 24. http://www20.gencat.cat/docs/economia/70_Economia_Catalana/arxius/PT_201201.pdf
13 El primer és segons el flux monetari, mentre que el segon és sobre el flux de benefici. Calculat a partir de: “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”. Monografies. N. 14, 2012. Generalitat de Catalunya. Departament d’Economia i Coneixement. p. 54-55. http://www20.gencat.cat/docs/economia/70_Economia_SP_Financament/arxius/estadistiques-informes/resultatsbalancafiscal2006_2009.pdf
14 Castellanos, Albert, 2010: “Deu raons per superar la crisi amb independència”. Eines. 113, tardor 2010. Fundació Josep Irla. p. 111. http://www.raco.cat/index.php/Eines/article/view/230550/312594
15  “El 66% de los empresarios de Pimec abogan por el Estado propio” http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/10/25/catalunya/1351162856_313571.html
16 “Resultats de l’enquesta entre empreses associades a la patronal Cecot sobre les relacions Catalunya-Espanya i els escenaris possibles a futur”. Cecot. 11 d’octubre de 2012. http://www.cecot.org/files/645-54-fichero/Resultat_enquesta_relacions_Catalunya_Espanya.pdf?download=1
17 “La patronal catalana no vol “ruptures” amb Espanya i reclama un acord “dins la Lofca””, Ara. 21 de setembre de 2009. http://www.ara.cat/economia/patronal-catalana-ruptures-Espanya-Lofca_0_778122299.html
18 “On posen la cartera posen la senyera”. Directa. 24 de setembre de 2012. http://www.setmanaridirecta.info/noticia/posen-cartera-posen-senyera
19 “Las 5.000 principales empresas de Cataluña”. Economía digital. http://www.economiadigital.es/es/ranking_empresas
20 “Ponència 1. La transició nacional” 16è Congrés de Convergència. Març de 2012. http://www.convergencia.cat/media/35806.pdf
21 “Baròmetre d’Opinió Política”. Centre d’Estudis d’Opinió. Generalitat de Catalunya. 3a onada 2012. http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2012/11/08/11/14/6bffd5a2-fe82-4ba9-b88c-efe7a27911d0.pdf
22 “Procés de convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya. Annex 1”. Vilaweb. http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/annexconsulta.pdf
23 “Incierta aventura a la independencia”. El País. 25 de novembre de 2012. p. 15.
24 “Dudas razonables del pacto”. La Vanguardia. 19 de desembre de 2012. http://www.lavanguardia.com/opinion/editorial/20121219/54358105095/dudas-razonables-del-pacto.html
25 “Dudas razonables del pacto”. La Vanguardia. 19 de desembre de 2012. http://www.lavanguardia.com/opinion/editorial/20121219/54358105095/dudas-razonables-del-pacto.html
26 Segarra, Constantí: “La intervención de Catalunya”, Boxed Press. 5 de desembre de 2012. http://boxedpress.com/economia/la-intervencion-de-catalunya
27 Veure: Pastor, Jaime: Op. Cit. p. 123-167.
28 “L’Estat espanyol s’activa contra els municipis declarats territori català lliure”. Vilaweb. 25 de desembre de 2012. http://www.vilaweb.cat/noticia/4068652/20121225/lestat-espanyol-sactiva-municipis-declarats-territori-catala-lliure.html
29 “Nota de la Asociación de Militares Españoles”. 24 de setembre de 2012. http://www.ame1.org/noticia.asp?idReg=1929
30 “Urkullu crida a iniciar la ‘transició basca’” Ara, 13 de desembre de 2012. p. 12.
31 Castellanos, Albert, 2012: “Burgesia catalana i…independentista?”. 21 d’agost de 2012. http://www.albertcastellanos.cat/2012/08/avui-he-tingut-ocasio-de-llegir.html
32 “El Estado catalán tendría más deuda y déficit que España”. Público. 28 d’octubre de 2012. http://www.publico.es/espana/444521/el-estado-catalan-tendria-mas-deuda-y-deficit-que-espana
33 Sans, Joel, 2012: “ERC: suport als retalladors, però tot sigui pel país”. En lluita. http://www.enlluita.org/site/?q=node/5733
34 “Situació i perspectives de l’economia catalana”. Informe semestral de Catalunya Caixa. N. I. enero de 2011. p. 23-26. http://www.catalunyacaixa.com/docsdlv/Portal/Ficheros/Documentos/informe%20sencer_5.pdf
35 “Empreses. Per sector d’activitat, nombre d’assalariats i condició jurídica”. Idescat. http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=6004
36 “El deute públic i privat frena el desenvolupament de Catalunya des del 2008 i llastra el seu futur” Economia digital.8 de març de 2012. http://bit.ly/VME4qx
37 Castellanos, Albert, 2010: Op. Cit. p. 100-115.
38 Galí, Jordi, 2012: “La independencia, ¿para hacer qué?”. La Vanguardia. 14 d’octubre de 2012. http://bit.ly/VKpZI8
39 Sobre la ruptura amb la Unió Europea i per a una sortida anticapitalista a la crisis, veure: Sans, Joel, 2012: “La crisis de la eurozona: ¿de los rescates a la ruptura?” i Garcia, Albert, 2012: “Las salidas a la crisis y la vía anticapitalista”, a La Hiedra. N. 4, setembre-desembre de 2012.
40 Domènech, Xavier, 2012: “Transició nacional cap a la independència? Ningú al comandament”. Hegemonies. http://inicis.blogspot.com.es/2012/09/transicio-nacional-cap-la-independencia.html

Anuncios

3 respuestas a Esquerdes en l’Estat espanyol: crisi i qüestió nacional catalana

  1. Pingback: Grietas en el Estado español: Crisis y cuestión nacional catalana | La Hiedra

  2. Pingback: Grietas en el Estado español: Crisis y cuestión nacional catalana | Voces del 99%

  3. Pingback: Esquerdes en l’Estat espanyol: crisi i qüestió nacional catalana | Reflaccions

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s