L’anticapitalisme i l’ascens de l’independentisme català

A la calor del debat entorn del pacte fiscal i abans d’una manifestació de l’11 de Setembre que pot ser històrica, Toni Pizà analitza l’actualitat de la qüestió nacional i obre debats per a l’esquerra anticapitalista.

Vivim un temps d’agudització de contradiccions. Prop de cinc anys després de l’inici de la crisi sistèmica actual, el xoc es tradueix en el debat sobre qui ha de pagar els plats trencats per culpa de la irracionalitat del mercat i la recerca del benefici individual. Malgrat la inestabilitat política que s’intueix, amb Grècia i el món àrab com a principals exponents, la classe dirigent està utilitzant i afilant les seves eines econòmiques i polítiques per a transferir els costos d’aquesta crisi a la classe treballadora. Els atacs socials del govern de Rajoy són brutals i aprofundeixen la recessió i la situació de catàstrofe social dels i les treballadores de l’Estat espanyol. I a nivell europeu, la recepta sembla ser la mateixa en tots els estats: la llatinoamericanització (destrucció i privatització de l’estat del benestar, espiral de deute i retallades).

Tanmateix, les contradiccions també existeixen dintre de la mateixa classe dirigent. A nivell europeu, veiem com el centre financer de la UE (principalment bancs alemanys i francesos) vol traslladar el cost a la perifèria després de convertir la crisi financera en una crisi de deute públic.

Dintre del propi Estat espanyol, les tensions entre burgesies nacionals també s’incrementen, almenys en el plànol polític, esquitxades per motius econòmics. En els últims mesos, el debat respecte a la “clau de la caixa” ha marcat fortament l’agenda política i els debats parlamentaris (així com els mitjans de comunicació). La proposta que ha estat l’eix polític dels últims mesos a Catalunya1 (almenys de la política que es fa en el Parlament, que s’envolta d’un cert espectacle i els principals altaveus de la qual són els mitjans de comunicació mainstream) ha estat la del concert econòmic, un sistema de finançament similar al d’Euskadi o Nafarroa: capacitat impositiva pròpia i acord bilateral sobre quant ha de pagar la Comunitat Autònoma a l’Estat (per uns suposats serveis prestats). El mateix argument de “Madrid ens roba” (que malgrat que és cert, si mirem la balança fiscal, veurem que apunta malament al responsable de la nostra situació) ha ajudat a crear cert sentit comú que culpa de les retallades i les polítiques d’austeritat aplicades pel govern l’espoli fiscal que pateix Catalunya.

Malgrat la realitat de conflicte velat entre burgesies (i malgrat que la construcció de l’Estat espanyol no és més que un pacte entre aquestes burgesies per tal de sostenir i consolidar els seus privilegis i el seu poder polític), la burgesia catalana utilitza el conflicte nacional com una vàlvula d’escapament ideològica per a alçar-se en el paper de suposats garants dels drets del poble català, precisament quan són els seus principals botxins.

L’auge de l’independentisme

En l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat a la fi de Juny, els resultats de l’enquesta van mostrar que per primera vegada en la història la ciutadania partidària de l’estat propi supera les altres opcions. Un 51% afirma que en cas que es produís un referèndum sobre la independència de Catalunya votaria que sí, enfront d’un 21% que votaria que no. Hi ha una altra dada molt significativa: prop del 70% dels qui votarien pel sí en un possible referèndum es defineixen d’esquerres2.
Els precedents a la situació actual no són irrellevants. Fa prop de dos anys, més d’1 milió i mig de persones van sortir al carrer a Barcelona en resposta a la sentència sobre l’Estatut d’autonomia del Tribunal Constitucional, que va retallar una gran part dels aspectes més progressistes del text3. La convocatòria, que volia utilitzar-se com un instrument de pressió sobiranista sobre l’Estat espanyol, es va desbordar amb un clam de ruptura amb l’autonomisme (l’encaix dintre de l’Estat espanyol). D’altra banda, les consultes populars sobre la independència van ajudar a teixir tot un sentiment d’empoderament popular, malgrat els intents dels partits del règim d’apropiar-se’n el mèrit.

Per part de l’estat, el foc del conflicte nacional fa temps que s’encén i alimenta. Per exemple, s’amenaça amb intervenir aquelles comunitats autònomes que no compleixin amb les seves polítiques d’austeritat i el seu dogma de retallades i dèficit, i aquesta amenaça es dirigeix, entre d’altres, a Catalunya, encara que Catalunya ha estat una de les alumnes avantatjades de la reacció neoliberal. Això suposaria un control directe per part del Ministeri d’Hisenda sobre els comptes de les comunitats. No és sorprenent, doncs, la pulsió centralista que sempre ha acompanyat a una certa part de la classe dirigent espanyola, la qual aspira a un major poder polític sobre la perifèria.

A més, en l’actualitat, i si tenim en compte els objectius de dèficit marcats, amb la pressió dels grans capitals europeus i les seves expressions polítiques, l’Estat segueix el camí de la recentralització i l’eliminació de competències. Fa poc, la UE pressionava al govern estatal per a recentralitzar l’Estat i acabar amb el model autonòmic. “Les comunitats autònomes, que gestionen hospitals i escoles i representen poc més de la meitat de la despesa pública, representen, segons Brussel·les, un risc per a les possibilitats de Madrid de complir amb el seu difícil objectiu de reducció del dèficit de cara al 2012”, afirmava el Financial Times4. Aquest còctel polític pot agitar la tensió nacional dintre de l’Estat espanyol, la qual cosa, de fet ja està succeint.

La hipocresia de CIU

El gir de Convergència i Unió (CIU), que governa a Catalunya, sembla seguir aquesta estela de confrontació, encara que, per descomptat, només a nivell discursiu. En l’últim congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un dels dos partits de la federació, es va aprovar una ponència ideològica en la qual es deia «Volem lligar a l’avenir una Catalunya lliure, justa i independent que ocupi un espai propi en el món del segle XXI». Segons expliciten, el primer pas consisteix a aconseguir el pacte fiscal.

Ens tornem a trobar davant un debat similar al de l’Estatut, encara que en un context netament diferent. La burgesia catalana, de la qual CIU és el màxim exponent polític, no busca trencar amb l’estat. En l’actualitat, ara que Catalunya és la punta de llança de l’ofensiva de les classes dirigents de l’estat, només aquest gir discursiu és capaç de mantenir els seus resultats electorals, el que els permet rentar-se aparentment les mans de polítiques destructives d’austeritat i penjar el mort a l’opressió i al xoc nacional. Com afirma Xavier Domènech en un article recent, “el desgast electoral que li suposa estar en el govern que està al capdavant de les retallades en tot l’Estat, només pot ser resolt a partir d’una narrativa on el conflicte principal ja no sigui de drets socials versus privats, sinó Catalunya versus Espanya. És més, s’arriba a afirmar que resolta aquesta relació, via Pacte Fiscal o Estat propi (encara que sobre això últim s’és bastant ambigu), tota la problemàtica de les retallades desapareixeria5”.

Com hem vist a Grècia i pràcticament en tota la zona euro, encara que de manera molt més accentuada on el conflicte de classes i la lluita en el carrer i els llocs de treball estan més aguditzats, el cost electoral de la recepta neoliberal de l’austeritat i la depauperació de la classe treballadora és molt alt per a qui l’aplica, siguin partits socioliberals o demòcrates-cristians.

Artur Mas, el president del govern català, fa temps que parla de la possibilitat de convocar eleccions anticipades si no hi ha pacte fiscal. Fins i tot amenaça d’eliminar el suport al govern en el Parlament espanyol, on, cal recordar-ho, el grup de CIU ha ajudat al govern del PP a aprovar diversos paquets de retallades (com la vergonyosa amnistia fiscal i la Llei d’Estabilitat Pressupostària, ja sigui votant a favor o abstenint-se). En aquests casos CIU s’ha mostrat tal com és en realitat, ha mostrat els seus veritables interessos i la seva fidelitat a la pròpia classe per sobre de qualsevol interès nacional.

El posicionament de la patronal

El Cercle d’Economia6 s’ha pronunciat fa poc en contra de la proposta de pacte fiscal de CIU. En una nota d’opinió7 en la qual s’aplaudeix l’austeritat (“La sortida de la crisi passa, ineludiblement, per un procés de racionalització i ajustament del nostre sector públic que també afecta a les Comunitats”) el Cercle rebutja el concert econòmic, i es mostra a favor d’una reforma de l’Estat de les autonomies i del seu finançament que no posi en joc el model constitucional i el centralisme, encara que s’advoca per reduir el dèficit fiscal de les comunitats que més aporten al conjunt de l’estat.

En primer lloc, la tensió entre burgesies (catalana i central) crea una situació d’inestabilitat política que no interessa als mitjans i els grans empresaris, especialment en l’actual situació d’excepcionalitat política i econòmica, a més de l’agudització del conflicte de classes. D’altra banda, les crides constants que es fan en el text a la “lleialtat constitucional” i a mantenir l’actual marc legislatiu constitueixen una posició autonomista suau: acostar-se a un model federal en l’àmbit econòmic, amb un menor dèficit fiscal que doni més marge a la Generalitat i una menor pressió fiscal a la burgesia catalana, però mantenint-se dins de la Constitució Espanyola com a presó dels pobles.

Finalment, hem de tenir en compte que aquestes inconsistències entre la classe dirigent catalana són una cosa perfectament comprensible. CIU té la pressió política constant d’evitar el desgast electoral, i “mareja la perdiu” amb “el camí a Ítaca”, fórmula usada pel mateix Artur Mas, que no és més que una excursió de diumenge al Montseny. El Cercle d’Economia, en canvi, no té aquesta pressió i pot licitar directament per allò que més li interessa: l’estabilitat política que no planta cara al status quo i la millora de la seva situació econòmica i fiscal dintre del model actual. A més, les diferències d’interessos també existeixen dintre de la pròpia burgesia catalana.

Un punt connectat amb l’anterior, i malgrat les raons per les quals gran part de la burgesia catalana no aposta per una ruptura amb l’Estat, és que en els últims anys hem vist un gran auge d’un independentisme fortament vinculat als aspectes econòmics entre alguns sectors de la patronal. Mai abans l’independentisme havia tingut tanta força dintre del nacionalisme català. Això es pot intentar explicar a causa de tres factors, principalment.

En primer lloc, la independència es concep com una suposada sortida a la crisi econòmica. L’espoli fiscal que pateix Catalunya és una raó important de l’opressió nacional: prop del 8% del PIB de la comunitat, uns 16.000 milions, van a parar a l’estat central i mai no tornen. No sorprèn que l’atac per part d’aquests mateixos sectors a l’evasió fiscal de les grans fortunes catalanes sigui inexistent, malgrat que és similar al valor de l’expoli fiscal8: veiem novament que els interessos de classe passen per davant dels interessos nacionals per als propietaris.

D’altra banda, certs sectors empresarials catalans tenen cada vegada menys vincles comercials i econòmics amb l’Estat espanyol. I encara que la Generalitat ja defensa els seus interessos, els interessaria a nivell polític un Estat propi que els donés suport més directament. Hi ha motius econòmics per a això: les exportacions a l’estranger augmenten, mentre que les exportacions a l’Estat espanyol es redueixen, i el 2011, per primera vegada, les exportacions a l’estranger han superat les estatals9.

I per a acabar, l’esgotament de la via autonomista, que té el seu màxim exponent en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i en les últimes crides a la recentralizació de l’Estat, fan que una part important d’aquests sectors hagi abandonat la visió de l’encaix dins l’Estat espanyol per a adoptar una postura més rupturista.

Tanmateix, la seva proposta estratègica per a aconseguir trencar amb l’Estat passa, per descomptat, per una suposada via parlamentària i sense massa “incidents”. Noves formacions com Solidaritat per la Independència aposten per aconseguir un nombre suficient de diputats en el Parlament català per a proclamar unilateralment la independència. Actualment seria impossible que l’Estat espanyol accepti de bon grat la independència de Catalunya, sobretot en un moment de recentralització, crisi econòmica i conflicte social roent. La proposta crearia massa tensions per acceptar-la.

És necessària la mobilització popular i massiva, i un treball de base, que és l’únic que ens pot permetre trencar amb la legislació espanyola i el marc constitucional, enfront de postures que defensen una negociació bilateral entre la Generalitat i l’Estat espanyol, o fins i tot una declaració unilateral d’independència formulada pel parlament català.

L’anticapitalisme i la qüestió nacional avui

En els últims anys, ha augmentat una mena d’independentisme basat en motius econòmics que abraça un ampli espectre polític. Des de sectors de ERC, que recentment ha fet un gir a la dreta, Solidaritat per la Independència i tímides posicions d’altres grups, fins a Convergència. Fins i tot hi ha sectors de la socialdemocràcia i les burocràcies sindicals que s’han posicionat a favor del concert econòmic, amb diferents matisos.

La qüestió nacional no és trivial en el cas de Catalunya, així com en el debat polític de les Illes Balears, on el govern actual de Bauzà, a més de destruir l’estat del benestar, ataca als drets lingüístics i nacionals dels seus habitants. Com a socialistes hem de lluitar a favor del dret de l’autodeterminació del poble català, en contra de la Constitució del 78 i a favor de qualsevol avanç que faci minvar l’opressió nacional10.

Hi ha qui argumenta, des de posicions llibertàries o en la tradició de certs partits comunistes, que fer passos cap a la independència va en contra de la unitat de la classe treballadora de les diferents nacions. A aquestes afirmacions cal respondre que no són les formes constitucionals de l’estat o les estructures burocràtiques d’organització sindical les que construïen la unitat de classe, sinó l’explotació col·lectiva que els constitueix com a subjecte, i la voluntat de mostrar solidaritat i lluitar conjuntament, saltant fronteres si és necessari11.

Els conflictes nacionals no resolts només serveixen per a crear una desconfiança mútua entre pobles, encoratjada per la burgesia –n’hi ha prou amb veure les crides al boicot als productes catalans durant el debat de l’Estatut, el recent “si tens collons” del president de la Junta d’Extremadura, les constants desqualificacions de Duran i Lleida, d’Unió Democràtica de Catalunya, al poble andalús, o la revolada mediàtica que va tenir la presència d’una senyera (la bandera catalana) en la celebració de la victòria de la selecció espanyola en l’Eurocopa. La unitat de classe passa pel fet que els treballadors i treballadores dels Països Catalans donin suport activament i participin conjuntament en les lluites de la resta de l’estat, i que els i les treballadores d’altres comunitats donin suport al dret a l’autodeterminació.

L’argument que l’actual estat de les coses no representa més que la solidaritat de les comunitats riques respecte a les menys afavorides tampoc és correcte. La solidaritat és una cosa que ha de decidir qui l’exerceix, no un Estat amb un marc polític que no permet decidir a les nacions que donen més del que reben. Per descomptat, des de l’esquerra hem de reivindicar un model de finançament solidari, però aquesta suposada solidaritat no oot imposar-se des d’un estat opressor, cal exercir-la des de la llibertat com a poble, i això passa per acabar amb l’opressió nacional (encara que la veritable solidaritat seria aquella construïda sobre l’extinció de l’explotació i qualsevol tipus d’opressió i la decisió col·lectiva del nostre futur; de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat).

L’esquerra anticapitalista ha d’involucrar-se en el debat sobre el concert econòmic i el possible procés polític en el qual cristal·litzi. En primer lloc, per a intentar desemmascarar la posició de CIU, però també per a construir una posició política coherent i oferir un referent discursiu sobre això. En cas contrari, les úniques posicions suposadament enfrontades en l’escena política seran la de la classe dirigent catalana, que vol la clau de la caixa per a seguir aplicant una doctrina del xoc suavitzada, que eviti el seu desgast electoral, i la de la classe dirigent estatal, que vol un estat centralitzat i estabilitat política.

Decidir sobre la fiscalitat és part del dret a decidir dels pobles, encara que defensar un pacte fiscal ha d’anar lligat a la defensa d’una major inversió en fins socials, en lloc d’augmentar les facilitats per al negoci dels sectors empresarials. A més, no pot ser una excusa per a negar al poble català els seus drets polítics fonamentals, com l’autodeterminació. Els i les revolucionàries hem de donar a conèixer els arguments de classe dintre del debat que envolta al pacte fiscal.

Notes

1. Els Països Catalans són el marc territorial que reconeixem. A més, Balears rep encara menys del que dóna a l’Estat que Catalunya. Tanmateix, en aquest article ens centrarem en el cas de Catalunya per l’agudització actual de la qüestió nacional en aquesta comunitat i la seva centralitat política.
2. El 51% dels catalans votaria ‘sí’ a la independència en un referèndum”, La Vanguardia, http://www.lavanguardia.com/politica/20120627/54317853266/51-1-catalans-votaria/-si-independència-referendum.html
3. Pizà, T.: 2010: “Països Catalans: nou escenari de lluita”, L’Heura, Setembre, http://www.enlucha.org/site/?q=node/2293
4. Johnson, M.: “Spain ready to intervene in Asturias”, http://www.ft.com/intl/cms/s/0/1e12624e-9d08-11e1-9327-00144feabdc0.html…
5. Domènech, X.: “El bloqueig de la política. Notes de situació sobre el sistema, l’esquerra i nosaltres”http://inicis.blogspot.com.es/2012/07/el-bloqueig-de-la-politica-notes-d…
6. http://www.circuloeconomia.com/
7. “La reivindicació d’un nou pacte fiscal i la imprescindible reforma de l’Estat de les Autonomies” http://www.circuloeconomia.com/opinionsdocuments/OPINIyiN_2.pdf
8. “El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocial aprovats pel parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d’euros el frau fiscal català anual” http://www.setmanaridirecta.info/notícia/silenci-aqui-és-defrauda-16000-milions-deuros-anuals
9. “Les exportacions catalanes a l’estranger superen les ventes a l’Estat espanyol”: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/557018-…
10. Cal matisar aquesta afirmació; en certs casos, sobretot en situacions d’ascens de la lluita de classes, la construcció nacional o la independència pot entrar en cert conflicte amb els interessos de la classe treballadora. Per descomptat, en l’actualitat no es dóna aquest cas en l’Estat espanyol.
11. Davidson, Neil: “The politics of the Scottish independence referendum”, International Socialism, nº134 http://www.isj.org.uk/index.php4?id=795&issue

2 respuestas a L’anticapitalisme i l’ascens de l’independentisme català

  1. Pingback: El anticapitalismo y el ascenso del independentismo catalán | La Hiedra

  2. Pingback: El anticapitalismo y el ascenso del independentismo catalán « Emancipación Siglo 21

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s