Nació o classe? Les respostes del marxisme a la qüestió nacional

Durant més d’un segle les i els marxistes més destacats han debatut la manera de reaccionar a les opressions i lluites nacionals, i de vegades han protagonitzat fortes controvèrsies entre ells (com per exemple entre Luxemburg i Lenin). Guillem Boix, membre de la CUP i d’En lluita, emmarca aquests debats en el seu context històric i els examina per ajudar a posicionar-nos davant les oportunitats i reptes de l’actual xoc de nacionalismes a l’Estat. Aquest article forma part d’una sèrie d’anàlisis que s’han publicat i es publicaran a L’Heura.

L’actual context de crisi va més enllà de la crisi econòmica. Es tracta d’una crisi sistèmica d’escala internacional que, a més de l’esfera econòmica es trasllada també a l’esfera política i institucional. A l’Estat espanyol, amb l’element central de la crisi del deute sobirà, s’està traduint en una profunda crisi de legitimitat del règim forjat durant la transició. Un règim basat en el neoliberalisme en l’esfera econòmica i social, i en la negació del dret d’autodeterminació de les nacions oprimides dins de l’Estat, en l’esfera política i democràtica.

L’auge del moviment independentista (MI) a Catalunya ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la qüestió nacional.

CiU intenta surfejar l’onada independentista per tal d’amagar el seu projecte neoliberal, sense que això tingui perquè significar que el MI sigui un moviment instigat i motivat per la burgesia. De fet, es tracta d’un moviment popular transversal: “El MI no és un moviment conservador ni purament nacionalista. És cert que aquestes dues dimensions existeixen dins del MI, però pel fet d’actuar dins d’un marc tan ampli com és el moviment d’emancipació nacional, queden en constant col·lisió i pulsió amb diferents interessos de classe i processos socials”i.

Ens trobem davant de la redefinició del bloc social progressista a Catalunya, que per primera vegada es posiciona majoritàriament a favor de la independència.

Nació: entre el mite i la realitat

El concepte de nació és un concepte relativament modern i que va lligat al desenvolupament del capitalisme. Encara que els diferents nacionalismes intenten construir sempre un relat nacional arrelat en una lectura mitificada d’un passat ancestral, els nacionalismes parteixen d’una cultura i identitat prèvies a les que donen forma; no obstant, la realitat cultural i lingüística de les societats precapitalistes dista molt de les realitats nacionals unificades (amb estat o sense) que es desenvoluparien amb el triomf de les revolucions burgeses.

Això és així perquè el sorgiment del nacionalisme, com qualsevol altra ideologia, es basa en unes condicions històriques i materials concretes que permeten el seu naixement. En paraules de Marx: “No és la consciència de l’home el que determina el seu ser, sinó, al contrari, l’ésser social és el que determina la seva consciència”ii. La nació moderna respon a unes necessitats concretes en el pla econòmic i en el procés concret del desenvolupament del capitalisme.

Estat nació: superestructura del capitalisme

El continent europeu havia sortit de la primera crisi del feudalisme a finals del segle XV amb la formació d’estats dominats encara per la forma de producció feudal. Aquests estats, amb l’auge de l’absolutisme, es centralitzen, i tot i això no trobem entre la seva població un sentiment de pertinença a una comunitat lingüística o una entitat territorial fixada de la qual la població es senti part.

Els estats feudals es van adaptant a certs elements d’un capitalisme incipient. Tal com apuntava Davidson, “la importància del desenvolupament capitalista estava menys en el camp de la producció i més en el de la circulació”iii, de manera que amb l’avenç del mercat es creen de forma espontània xarxes de comerç que es van convertint en xarxes lingüístiques. Els primers mercats interns i les primeres demandes de consum van facilitar un procés d’unificació política i territorial on les persones i les mercaderies poguessin circular lliurement.

L’èxit a l’hora de traslladar a l’esfera política la nova consciència nacional naixent, especialment a les zones on primer es desenvolupa el capitalisme i esclaten, al segle XVII, les primeres revolucions burgeses (Holanda i Anglaterra), ofereix un model que serà seguit (o imposat) al llarg del planeta, establint l’Estat-nació modern com “el model” i el nacionalisme com a ideologia política que permet una identificació amb el projecte estatal, no tan sols per les classes dominants, sinó també per al conjunt de la població.

La perspectiva marxista sobre la qüestió nacional

Marx i Engels formaren part de l’onada revolucionària de la dècada dels anys 40 del segle XIX, en un context marcat per la lluita per la construcció dels grans estats capitalistes europeus, que representaven un progrés respecte als vells estats feudals. Aquest context és el que inicialment els porta a “menystenir les aspiracions de les nacionalitats […] que es troben dins dels estats”iv.

Van prendre de la filosofia hegeliana la idea d’unes “nacions amb història” i altres “nacions sense història”, on aquestes últimes estaven condemnades a ser absorbides per les primeres. Al Manifest Comunista van escriure: “Ja el propi desenvolupament de la burgesia, amb les condicions de vida que engendra, s’encarrega d’esborrar més i més les diferències i antagonismes nacionals”v. Aviat quedaria patent que en comptes de ser coses oposades, el capitalisme i la identitat nacional anaven juntes. I que poc tenien a veure els moviments nacionals que ells condemnaven amb els moviments nacionals moderns.

A partir de 1860, comença un viratge en la posició sobre la qüestió nacional. La llibertat de separació d’Irlanda, que per a Marx havia estat sempre impossible, ara passava a ser inevitable. Perquè mentre la classe obrera anglesa s’alineés amb la seva burgesia contra el poble irlandès, seguiria lligada a ella i incapaç de fer-li front. De les lliçons sobre la qüestió irlandesa es desprèn en Marx i Engels la distinció entre el paper del nacionalisme de la nació opressora i de la nació oprimida, com apunta Chris Harman: “El nacionalisme dels treballadors i les treballadores pertanyents a una nació opressora les uneix als seus governants i només els fa mal a elles mateixes, mentre que el nacionalisme d’una nació oprimida pot portar a la lluita contra aquests governants”vi.

L’auge de l’imperialisme va tornar a posar al centre del debat la qüestió nacional a finals del segle XIX. L’escola austro-marxista, amb Karl Renner i Otto Bauer com a màxims exponents, té un impacte destacat. Especialment després de la publicació de “La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia” de Bauer (1907). A l’obra, Bauer construeix un nou enfoc sobre el nacionalisme i l’origen mateix de les nacions. A la seva proposta, nació és la “comunitat de caràcter” nascuda de la “comunitat de destí”.

En el context de l’imperi austro-húngar, de caràcter multinacional, Bauer ataca amb fermesa l’internacionalisme “cosmopolita” que considerava les nacions com un episodi anecdòtic destinat a desaparèixer amb el desenvolupament del capitalisme. Segons Bauer, el socialisme no tan sols no acabaria amb les nacions, sinó que seria precisament a la nova societat sense classes on les nacions podrien florir amb la seva màxima esplendor. Per Bauer, els i les socialistes havien d’abraçar el nacionalisme cultural per tal d’evitar que les tensions nacionals trenquessin els grans estats en formació essent aquests necessaris, des del seu punt de vista, per al desenvolupament econòmic del capitalisme, fet que permetria el desenvolupament de la classe treballadora, única capaç d’acabar amb la societat de classes.

La visió de la nació de Bauer, que descarta la territorialitat en la seva concepció, portarà el socialisme austríac a defensar “l’autonomia cultural” de les nacions que formaven part de l’imperi. D’acord amb el programa de la socialdemocràcia, el respecte als drets nacionals del conjunt dels pobles seria garantit pel propi estat, un cop reformat i convertit en un estat plurinacional.

El problema del plantejament de Bauer és que no té en compte el vincle del sorgiment de les nacions en el marc general de la lluita de classes. La defensa dels drets de les minories nacionals no depèn d’un programa o una constitució que els inclogui, sinó sobretot de la correlació de forces en cada cas. Relegar a l’Estat central la defensa dels drets nacionals no és cap garantia.

D’altra banda, l’aposta per l’autonomia cultural va fer créixer les tensions nacionals dins les organitzacions obreres a l’imperi austrohongarès, la qual cosa va portar a l’escissió, primer del partit, i després dels sindicats. La fórmula de l’autonomia cultural va significar la separació entre les files obreres. Tal i com va denunciar el revolucionari català Andreu Nin, “a l’oposar-se a la disgregació de l’imperi austrohongarès[…] defensaven objectivament els interessos de la burgesia austroalemanya”vii.

Aquest enfoc sobre el sorgiment de les nacions no trobarà en el marxisme una explicació alternativa comparable. El que es va oferir en oposició directa a Bauer no va ser una contra-explicació sinó una contra-definició, la que fou escrita per Stalin i que desafortunadament segueix essent referència per a part de l’esquerra. El 1913 Stalin va definir la nació com “una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat de l’idioma, de territori, de vida econòmica i psicològica, manifestada aquesta en la comunitat de cultura”viii. Stalin afegeix que si falta algun d’aquests trets, ja no podem parlar de nació. Aquesta definició tan rígida xocava evidentment amb la realitat nacional dels Estats Units (per posar un exemple), que d’aquesta manera no podria ser considerada una nació.

Tot i això, la primera crítica als plantejaments de Bauer la va desenvolupar el socialista txec Karl Kautsky. El plantejament de Kautsky va ser adjectivat per Lenin com “històric-economicista”ix. Malgrat fer un esforç per comprendre el sorgiment dels antagonismes nacionals des d’una perspectiva del desenvolupament econòmic del capitalisme, Kautsky considerava també que el propi desenvolupament del capitalisme portaria a la desaparició de les nacions menys dinàmiques. Kautsky, que formalment defensava el dret de les nacions a l’autodeterminació, ho feia amb la convicció que la independència era un extrem exagerat.

Abans de la primera guerra mundial, l’únic partit de la socialdemocràciax d’Europa que va rebutjar frontalment el dret de les nacions a l’autodeterminació va ser el Partit Socialdemòcrata de Polònia. La principal teòrica i dirigent del partit, Rosa Luxemburg, va desenvolupar la seva anàlisi en el context polonès, marcat per una escissió als anys 90 del segle XIX dins de les files del moviment socialista entre els qui paulatinament anaven girant cap a posicions nacionalistes i aquells qui es mantenien ferms en una posició internacionalista.

L’aversió respecte del moviment nacional polonès (dominat per posicions reaccionàries) va empènyer Luxemburg a oposar-se al dret d’autodeterminació. Luxemburg pren de Kautsky la idea economicista del sorgiment de les nacions i de Bauer el concepte d’autonomia. Luxemburg critica la concepció de Kautsky segons la qual el desenvolupament del capitalisme acabaria amb el conflicte nacional. Segons la revolucionària, passaria justament el contrari; a la fase imperialista del desenvolupament capitalista les tensions nacionals augmentarien, atès que les petites nacions estaven annexionades als grans estats en contra de la seva voluntat. Però al mateix temps, la revolucionària considera que defensar el dret d’autodeterminació d’aquestes nacions és il·lusori per la seva falta de capacitat política: “La fórmula del «dret de les nacions a l’autodeterminació» no és, en el fons, una directiva política i programàtica per abordar la qüestió nacional, sinó tan sols una forma d’esquivar el problema”xi. Tal i com apunta Harman: “Es mou des d’una brillant anàlisi dialèctica de les tendències econòmiques i militars del capitalisme cap a una visió completament mecànica de les conseqüències polítiques”xii.

Però la posició de Luxemburg no és tan sols una oposició al nacionalisme. Ella mateixa reconeix que “la causa del nacionalisme a Polònia no és aliena a la classe treballadora, ni ho pot ser, la classe treballadora no pot ser indiferent a l’opressió més bàrbara i intolerable” i afegeix: “El proletariat pot i ha de lluitar per la defensa de la identitat nacional, com a llegat cultural […], però la identitat nacional no es pot defensar amb el separatisme nacional”xiii. Luxemburg va trobar una gran oposició a la seva visió, en el marc dels debats del moviment socialista internacional, especialment per part de Lenin, que desenvolupa la seva anàlisi en el context rus, un imperi encara més multinacional que l’austrohongarès. La revolució de 1905 havia estat tan una revolució obrera com de les minories nacionals oprimides dins de l’imperi tsarista.

Davant de la separació noruega de Suècia (que es va donar amb el suport de les organitzacions obreres sueques i l’oposició de la seva classe dirigent), Luxemburg va reaccionar titllant-la de reaccionària perquè es tractava de canviar una monarquia per una altra. En canvi, Lenin, que tampoc veia que fos un gran avenç per la classe treballadora, entenia que com a mínim no suposava un retrocés i afegia: “L’estreta unió dels obrers noruecs i suecs i la seva plena solidaritat de camarades de classe guanyaven, al reconèixer d’aquesta manera els obrers suecs el dret dels noruecs a la separació. Perquè els obrers noruecs es convencien que els obrers suecs no estaven contagiats de nacionalisme suec, que la fraternitat amb els proletaris noruecs estava, per ells, per sobre dels privilegis de la burgesia i de l’aristocràcia sueques”xiv.

Aquesta és la primera aportació de Lenin, la idea central de que la fórmula “dret de les nacions a l’autodeterminació” era l’única manera de mantenir els llaços entre les classes treballadores de diferents nacions, debilitant les idees reaccionàries entre la classe treballadora de la nació opressora (pel cas, de Suècia). A més, en el cas dels nacionalismes de la nació oprimida, Lenin reconeixia el potencial d’aquests moviments per debilitar el poder no tan sols dels grans estats, sinó també de l’imperialisme en general.

Segons Lenin, la diferència del nacionalisme de la nació oprimida i el de la nació opressora era una qüestió central. Per això va denunciar els bolxevics que veien en l’alçament irlandès de 1916 un cop d’estat de la petita burgesia. A partir d’aquest moment, Lenin trenca amb la idea kautskiana que la revolució democràtica burgesa i la lluita pel capitalisme nacional només podia ser liderada per la burgesia. Tot i això, veient les possibles aliances que s’havien de forjar entre el moviment obrer i els moviments d’emancipació nacional, Lenin va insistir en la necessitat pràctica que els i les marxistes s’organitzessin de forma separada. Va ser així per la base de classe diferent que cada moviment tenia i la necessitat de no renunciar, mentre es lluitava per reformes democràtiques concretes juntament amb elements burgesos i petitburgesos, a la perspectiva general de la classe treballadora i als interessos de la revolució socialista.

El desenvolupament de l’imperialisme després de la primera guerra mundial va deixar clar que les lluites futures no tindrien un caràcter pur de confrontació capital-treball (encara que aquest fos i segueixi essent l’element central) perquè altres forces (entre elles les nacions oprimides) es rebel·larien contra l’ordre existent. D’aquí la importància d’esclarir una posició pròpia i independent sobre la qüestió nacional per part de la classe treballadora.

A l’hora de defensar el dret de les nacions a l’autodeterminació –incloent-hi el dret d’autodeterminació-, Lenin no feina cap concessió al nacionalisme. De fet, tot i defensar els drets (culturals, lingüístics, etc.) de les minories nacionals, Lenin s’oposava frontalment al concepte d’autonomia cultural de l’austromarxisme que sí que considerava una concessió nacionalista. La capacitat per entendre, més enllà de la qüestió econòmica o la qüestió cultural o psicològica, per oferir una anàlisi que destil·la l’aspecte polític de cada problema, cada contradicció, és el que confereix un especial valor a l’aportació de Lenin.

El desenvolupament del capitalisme a l’Estat espanyol es va donar de forma desigual, concentrant-se a Catalunya i una part d’Euskadi especialment a partir de la segona meitat del segle XIXxv, i va impedir el desenvolupament d’un projecte nacional unificador a l’Estat espanyol. Això, juntament amb la impossibilitat de reformar un estat amb una configuració territorial heretada de l’absolutisme per adaptar-lo als interessos de la nova classe dominant sorgida en aquests territoris, porta al sorgiment d’un moviment nacional. Un moviment la primera expressió política del qual a Catalunya és el federalisme, corrent dominant de l’esquerra del segle XIX, tot i que aviat seria La Lliga (el partit de la burgesia catalana) el principal referent polític del primer nacionalisme català. Les propostes federalitzants o no centralistes xoquen una vegada i una altra al llarg de la història amb les institucions polítiques de l’Estat central.

En aquest context, desenvolupen un esforç d’anàlisi comunistes dissidents amb la línia marcada per Moscou entre els quals destaquen Andreu Nin i Joaquim Maurín. Nin considera que: “Els moviments d’emancipació nacional són un aspecte de la revolució democràtica” i afegeix “de la mateixa manera que la victòria del socialisme no és possible si no es realitza la democràcia completa, el proletariat que no llanci una lluita tenaç i revolucionària per la democràcia en totes les qüestions no es pot preparar per la victòria sobre la burgesia”xvi. Nin considerava que en el cas de l’Estat espanyol la burgesia havia perdut l’impuls revolucionari de les primeres revolucions burgeses, en un estat format prèviament a aquestes revolucions i amb una classe treballadora més nombrosa amb una consciència ja desenvolupada que entenia les reivindicacions democràtiques (compartides per la burgesia) dins del programa més ampli de la revolució.

De fet, Nin entén que malgrat existís un moviment nacional català dominat per les organitzacions de la petita burgesia (ERC) la incapacitat d’aquesta classe per oferir solucions (no tan sols en el cas dels drets nacionals sinó també en la reforma agrària i altres aspectes pendents de la revolució democràtico-burgesa a l’Estat) facilitaria l’hegemonia del proletariat i les organitzacions revolucionàries. L’esclat revolucionari de 1936 confirmaria aquestes tesis.

L’adveniment de la segona república, que tot i les promeses federalistes s’acaba definint com a “república integral” (una manera ambigua de dir estat unitari), porta a Maurín, que considerava els moviments d’emancipació nacional com un factor revolucionari de primer ordre, a escriure:

“Som separatistes. Però no separatistes d’Espanya, sinó de l’Estat espanyol. A Espanya hi ha una pugna entre l’estat i les nacionalitats oprimides. Cal desarticular l’estat, trencar-lo. Només quan l’estat semifeudal estigui destruït podrà formar-se la vertadera unitat ibèrica, amb Gibraltar i Portugal, fins i tot”xvii.

Maurín, seguint la concepció presa pel republicà federal Gabriel Alomarxviii, distingeix tres etapes de l’evolució del moviment nacional català. Una primera fase hegemonitzada per l’alta burgesia catalana que utilitza la qüestió nacional per arrencar concessions al govern central al mateix temps que evita l’erosió política pels seus plantejaments antisocials. Una segona fase on la direcció del moviment passa a mans de la petita burgesia, i una tercera fase que s’alça sobre el fracàs de les negociacions entre els representants de la petita burgesia catalana amb la gran burgesia espanyola (que no està disposada a fer concessions) i que posa el proletariat com a única classe capaç de resoldre el problema de l’única manera que pot fer-ho, la revolucionària. Maurín considera que la implicació de la classe treballadora en la resolució democràtica de la qüestió nacional ajudarà a constituir un “centre de convergència entre la Catalunya obrera i pagesa i la Catalunya democràtica”xix.

Crisi i nacionalisme

L’Estat nació és la forma típica d’administració política associada al capitalisme. Des d’aquest punt de vista, no és estrany que la ideologia nacionalista segueixi formant part de la consciència de les persones, per com respon a l’experiència diària de les vides sota el capitalisme. A més, el nacionalisme no és quelcom que “passa” en moments d’auge dels moviments independentistes; el sistema capitalista reforça el nacionalisme com a condició necessària per la seva pròpia supervivència.

El context de crisi actual reforça l’auge dels nacionalismes. En el cas de l’Estat espanyol, la crisi està essent utilitzada per part del govern del PP, amb el suport de sectors del PSOE, per emprendre una recentralització estatal que respon a la lògia centralitzadora de l’austeritat. I això, vestit amb un reforç del nacionalisme espanyol com a justificació ideològica. Al mateix temps, les comunitats autònomes, especialment allà on més competències han estat traspassades, veuen amenaçada la seva pròpia capacitat de gestió. La crisi econòmica tensa les relacions entre les elits econòmiques. Les burgesies perifèriques utilitzen el conflicte nacional per amagar les seves polítiques neoliberals. L’aproximació a les tres fases del moviment a Catalunya defensada per Alomarxx, no ha de ser vista com una categorització aplicable exclusivament al context històric del primer terç del segle XX. Hi ha elements d’aquesta visió que caracteritzen la situació actual (per exemple, el creixement d’ERC en detriment de CiUxxi). Per això, en l’actual context és important que des de l’esquerra anticapitalista es posi al centre de la política la defensa de l’autodeterminació i la independència. La por a la confrontació amb l’Estat pot portar al replegament dels sectors més moderats del MI, i això pot obrir noves vies en les que la defensa de la independència des de posicions democràtiques i socials vagi guanyant hegemonia, obrint les possibilitats de desenvolupament de processos de ruptura no tan sols amb l’Estat espanyol, sinó amb el capitalisme.

El creixement de l’independentisme a Catalunya forma part de la resposta social a la crisi. Per construir una política de classe i anticapitalista que posi sobre la taula elements clau de la sortida anticapitalista de la crisi, com el no pagament del deute, la col·lectivització de les empreses estratègiques, etc., fa falta plantejar aquestes demandes no com a contraposades a les demandes “nacionals”, sinó com a confluents amb el projecte democràtic-emancipador.

Notes:

i En Lluita, 2012: La qüestión nacional catalana. Disponible a: http://www.enlluita.org/site/?q=node/5842

ii Marx, Karl, 1859: Prólogo a la Contribución a la Crítica de la Economía Política. Disponible a: http://goo.gl/vuNX2Z

iii Davidson, Neil, 2007: ‘“Reimagined Communities’, International Socialism. http://goo.gl/cQv5rQ

iv Citat a Pastor, Jaime, 2012: Los nacionalismos, el Estado español y la izquierda. Madrid, Viento Sur-La Oveja Roja. pp. 42-69.

v Marx, K. y Engels, F., 1848: Manifiesto del Partido Comunista. Disponible a: http://goo.gl/aYlWJ

vi Harman, Chris, 1992: ‘The return of the national question’, International Socialism. Disponible a: http://goo.gl/V2mzIv

vii Nin, Andreu, 1935: Els moviments d’emancipació nacional. Barcelona, Base. pp. 93-94

viii Stalin, José, 1913: El Marxismo y la cuestión nacional. Disponible a:http://goo.gl/yx8K8J

ix En el sentit que la definició es basava bàsicament en els aspectes econòmics (desenvolupament del capitalisme).

x En aquest periode els i les revolucionàries s’autodenominaven socialdemòcrates.

xi Luxemburg, Rosa, 1908: La cuestión nacional y la autonomía

xii Harman, C., 1992: op. cit

xiii Luxemburg, R., 1909: The National Question. Disponible a: http://goo.gl/HbUcwr

xiv Lenin, Vladimir I., 1914, El derecho de las naciones a la autodeterminación. Disponible a: http://goo.gl/IlG6HX

xv Aquest desenvolupament desigual no es va donar només per la dinámica económica: factors polítics hi van intervenir forçant, per exemple, el subdesenvolupament d’Andalusia. Veure: En Lucha Sevilla, 2011: La cuestión nacional andaluza. Disponible a: http://goo.gl/PvSMpC

xvi Nin, Andreu, 1935: op. cit.

xvii Maurín, Joaquim, 1931: En torno a la cuestión nacional, La Batalla. Citat a: Riottot, Yveline, 2004: Joaquim Maurín o la utopia desarmada. Gobierno de Aragón. p. 178

xviii Martín Ramos, J.L., 2005: “Marxisme i qüestió nacional a Catalunya, de les formulacions doctrinals fins a la Guerra Civil” a Albareda, J., et al: Catalunya en la Configuració política d’Espanya. Reus: Centre de lectura de Reus. p. 192.

xix Maurín, J., 1934: Pel restabliment íntegre de l’Estatut, Avant!. Citat a: Riottot, Y., 2004: Ibid. p 187.

xx Martín Ramos, J.L., 2005: op. cit

xxi CiU no només ha perdut suport a les passades eleccions del 25 de noviembre de 2011 per la seva política social (tot i que sigui un factor important), també pel seu ambigu discurs nacional, que evita parlar d’independència.

Anuncios

2 respuestas a Nació o classe? Les respostes del marxisme a la qüestió nacional

  1. Pingback: ¿Nación o clase? Las respuestas del marxismo a la cuestión nacional | La Hiedra

  2. Anonimo_DNG dijo:

    Para Guillem
    ¿Qué español no quiere separarse de este Estado Español? Entonces… ¿España es separatista? Distinguir a los catalanes del resto de españoles es un tanto absurdo…

    Dividir a la población es precísamente un triunfo de las clases dirigentes. (Divide et impera: En política, sociología y economía, una estrategia para ganar o mantener el poder.)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s