Quim Arrufat: “Cal una economia al servei de les persones, la màxima democràcia i la màxima llibertat política”

El passat 25 de novembre la CUP-AE va obtenir tres diputats al Parlament de Catalunya. Ivan Montejo –que va formar part de les llistes de la candidatura a Tarragona– entrevista per L’Heura a Quim Arrufat, que ha estat regidor de la CUP a Vilanova i la Geltrú i que ara és diputat per la circumscripció de Barcelona. [Versió en català ampliada]

La CUP-AE ha insistit en el fet que el procés d’autodeterminació no s’ha de limitar a un simple referèndum, sinó que ha d’implicar l’obertura d’un ‘procés constituent’. Com es materialitza aquest procés?

És lògic i coherent que, en tota decisió desobedient amb l’estatus quo existent, o es negocia amb l’estat que hi surt perdent, o es duu a terme una desobediència institucional. En el cas d’un referèndum d’autodeterminació, si el poble es pronuncia a favor de la independència, automàticament s’obre aquest procés constituent. Amb tot, entenem que hi ha molta gent que està treballant perquè això no sigui així, perquè la independència no impliqui canvis substancials i es mantinguin els mateixos privilegis i la mateixa constitució poc democràtica que existeix ara. En definitiva, una prolongació de la mateixa estructura actualment existent. Nosaltres entenem i aquesta és una de les raons per les quals ens presentàvem i consideràvem clau aquestes eleccions— que cal obrir un procés constituent que enceti la construcció d’una nova realitat política. Una realitat que ha de posar en el cor de la normativa legal i de l’esfera institucional alguns objectius bàsics: una economia al servei de les persones, la màxima capacitat democràtica per a la gent i la màxima llibertat política.

Com es concreta tot això? Doncs a través d’un procés de debat popular obert a la ciutadania i de la materialització posterior d’aquest debat en una assemblea constituent escollida per a dissenyar la nova constitució, la nova forma que ha d’adoptar aquest estat. En aquest camp no hi ha res escrit ni existeixen fórmules històriques aplicables, sinó que ho haurem de fer nosaltres mateixos, però l’esquema bàsic hauria de ser aquest.

I això implica un nou marc institucional?

Això implica la refundació de les institucions actuals i la seva reformulació en base a uns altres principis. Però això dependrà de l’acumulació de forces en el moment del procés constituent, del debat ciutadà que hi haurà (es vulgui o no es vulgui), i que nosaltres hem de procurar que hi sigui i que tingui un caràcter constituent. Allò que siguem capaços de formular en els propers 2-3 anys serà clau per a definir el nou estat. Per això ens presentàvem de forma urgent, perquè enteníem que la independència era possible. I si és possible, l’hem de guanyar la majoria social d’aquest país i no pas la minoria.

La CUP sempre ha insistit que no és un partit tradicional, sinó més aviat un híbrid entre les institucions i els moviments socials. I de fet, un dels lemes de la campanya, ‘un peu al Parlament i un altre al carrer’, va precisament en aquesta direcció. Quins són els reptes organitzatius de la CUP-AE ara que fa el salt dels ajuntaments al Parlament per tal de mantenir aquest arrelament en les lluites de base i amb les activistes dels moviments socials?

Som un partit polític com qualsevol altre únicament en el sentit que la participació en les institucions queda limitada en l’actual ordenament jurídic a un tipus d’associació legal que es diu partit polític. Però a partir d’aquí, és una obsessió del projecte municipalista de les CUP que aquests requeriments legals i aquesta formulació institucional determinada no siguin les que condicionin absolutament tota la feina de construcció d’aquest contrapoder que volem bastir. Justament perquè no aspirem a ser un partit polític més, perquè no volem ser únicament part d’aquesta institució ni adaptar-nos a tot el que això implica. La via únicament institucional és una formulació política no-emancipadora, que en la seva mateixa estructura impedeix l’expressió dels debats, de les demandes i de les formes organitzatives que li són més pròpies a les classes populars. I per tant, la nostra opció és complir amb la institucionalitat en tot allò imprescindible per a ser-hi presents i poder també ocupar espais de poder i de representació en les seves institucions, però sobretot dedicar-nos a pensar en com s’organitza la gent al carrer i quins són els espais idonis que més fàcilment vehiculen el discurs i les formes organitzatives que interessen a les classes populars.

Com ho farem, això? Doncs tenim l’actiu que no ens presentàvem fent un salt al buit, sinó que comptem amb el referent de la feina municipal. Des de les eleccions municipals fins ara, hem pogut constatar com la mobilització d’unes 120 candidatures, amb més de 100 càrrecs electes, estaven explotant aquestes formes de funcionar que considerem idònies: un terç de les nostres forces al carrer, un terç a la institució, i un terç en la creació d’alternatives que ja estan impulsant la coherència i les polítiques que voldríem que la societat futura assumís com a pròpies. Tot això ja està funcionant als municipis. Per tant, era una fórmula vàlida, que a més a més ens la creiem i que ja estàvem practicant. El treball als municipis és la nostra gran vàlvula de seguretat, la nostra font d’inspiració per a orientar-nos en aquesta nova etapa.

Un dels compromisos que apareix en el programa electoral és la creació d’un òrgan de control i seguiment parlamentari. Quina funció ha de jugar en aquest procés?

Juga una funció molt important pel seu simbolisme i perquè serà clau per fer una feina parlamentària digna. Però també cal dir que l’hem de posar en el lloc que li correspon. El conjunt del projecte polític que intentem desplegar no té el seu epicentre ni la seva punta de llança en el Parlament. La feina institucional és una pota més de la lluita, i en aquest sentit el consell assessor és clau per a aquesta pota, però només per a aquesta pota. És un consell per a assessorar sobre què està passant al país, quins són els reptes que s’estan llançant des del carrer i com es podrien traslladar al Parlament a través dels nostres diputats. Ha de servir perquè aquella representació no pertanyi només a la CUP, sinó a tothom qui s’hi vulgui implicar, i perquè respongui a les aspiracions de tota la gent que s’ha aplegat entorn d’aquesta proposta electoral. Però sobretot cal no confondre’ns. No és el gran Consell Nacional de les forces transformadores d’aquesta societat ni és l’òrgan que marca l’estratègia, sinó un consell assessor parlamentari. En tot cas, els espais d’articulació política s’han de construir al carrer, com sempre hem dit, i no pas al voltant de la institució. És molt important, perquè si no cometrem el mateix error que ha comès l’esquerra institucional de matar les forces vives del carrer portant-les a la institució.

En els últims mesos s’està parlant d’una possible Syriza Catalana. Quines són les perspectives de confluència de la CUP-AE amb altres forces de l’esquerra catalana que no són explícitament independentistes?

Bé, d’entrada, quan governa la dreta, formulacions de front popular, és a dir, d’aliança d’esquerres, hi són des del dia zero. Això no és cap novetat ni és cap cosa original. I si no és cap novetat ni cap cosa original, per què no sempre funcionen?, I quan és, que són útils? Una primera cosa que ens hem de preguntar és quines són les condicions i els objectius que ha de complir un front d’esquerres. Nosaltres entenem que la nostra finalitat és que governin les classes populars, les quals han de fer que el govern funcioni d’acord amb els interessos de la majoria i no d’acord amb els interessos d’una minoria. I per tant, volem formular també una majoria parlamentària que respongui a aquests interessos, i això, òbviament, és difícil que ho faci la CUP tota sola. Però hi ha passos previs abans de concretar tot això, i voler córrer massa és caure en els mateixos errors que va cometre el tripartit.

Primer, s’ha de posar en evidència l’esquerra institucional existent. Si aquesta, quan ha governat, no ha transformat la societat, i de fet ha comès molts errors que no hauria d’haver comès, se l’ha de qüestionar. I les CUP, en aquest sentit, podríem ser una ala radical d’Iniciativa, o podem entrar (com ho hem fet) per qüestionar les esquerres institucionals. No són les nostres enemigues en absolut, però cal que les pressionem políticament en les seves estructures, en els seus plantejaments i en el seu acomodament a la institució. Se sustenten en la creença que el sistema funciona, que el problema és simplement que el gestiona mala gent. Cal impugnar aquesta concepció.

Cal ressituar les esquerres, però primer cal ressituar el debat. I això és una de les funcions que estem fent als ajuntaments i que volem fer al Parlament: tensar el debat polític. I quan algú fa girar les solucions de la crisi només entorn de qüestions impositives, cal dir-li que si realment es vol redistribuir la riquesa s’ha de qüestionar el model econòmic. Se l’ha de qüestionar i hi haurà enfrontaments. Enfrontaments amb els poders fàctics i amb els privilegis existents en la nostra societat. I si s’ha de ressituar el debat econòmic i polític, això passa per qüestionar el que no s’ha qüestionat fins ara, que són els mercats i els bancs, i fer-ho de forma contundent. Perquè si no, tornaran i guanyaran. I això, ara mateix, les esquerres institucionals no ho tenen en el seu programa ni en la seva estructura organitzativa, no tenen ni la capacitat ni la voluntat per a fer-ho.

Quina relació ha d’establir la CUP-AE amb l’esquerra i les lluites socials de la resta de l’Estat?

La qüestió territorial és un dels grans debats en l’últim segle i mig, i concretament a l’Estat espanyol aquest sempre ha paralitzat l’acció de les classes populars. L’Estat espanyol no té viabilitat com a tal, com a idea política. Intentar reformular-lo ara no té cap mena de sentit. Té sentit Europa, té sentit el Mediterrani, tenen sentit grans àrees on cada vegada els pobles tinguin més sobirania compartida i els mercats en tinguin menys. Intentar reformular l’Estat espanyol des de dins és el que s’ha intentat en els últims 150 anys i no ha funcionat. Ara estem en un món globalitzat. S’ha d’avançar cap a un món on la solidaritat de classe prevalgui per sobre de qualsevol altra. S’ha d’avançar vers un món federalista en sí mateix, no federalista dins de l’Estat espanyol. Les esquerres catalanes durant molts anys ho han intentat i nosaltres ja fa temps que entenem que aquest és un projecte inviable. Les pròpies esquerres espanyoles topen una vegada i una altra amb els nacionalismes català i basc en la seva formulació política sobre com ha de ser l’Estat. Entren en contradicció, perden vots i no poden estructurar un projecte revolucionari estatal justament perquè aquestes realitats no encaixen en el marc espanyol. La solució passa necessàriament per l’autodeterminació, i les esquerres espanyoles conseqüents cada vegada seran més conscients d’aquesta realitat.

Si bé existeixen sensibilitats diverses en el si de la CUP, sempre heu apostat per un sindicalisme nacional, combatiu i de classe. En quina línia creus que ha de treballar la CUP-AE, i més en general l’esquerra independentista, respecte els sindicats majoritaris (CCOO i UGT), i sobretot, pel que fa a les seves bases?

Doncs bona pregunta, que no et puc respondre perquè no reflexionat sobre això. Nosaltres vam començar la nostra feina política als municipis. Podríem haver creat un moviment polític que comencés per dalt, teixint aliances polítiques des de les cúpules, però en canvi vam decidir fa molts anys que la clau era formular l’alternativa des de baix. I el cert és que des de baix, en l’àmbit municipal, molts d’aquests debats cauen. És a dir, no hi ha sectarismes amb la feina de la Unitat Popular als municipis. Amb els comitès de CC.OO. o UGT que militen, que són sempre al carrer, de seguida ens hi trobem. I els que no lluiten, simplement no els coneixem, no sabem qui són. I per tant, la pràctica política passa per sobre dels acords entre cúpules d’organitzacions.

Ara bé, també existeix un debat sobre el sindicalisme del segle XXI, sobre com s’ha d’articular i a qui ha de respondre. Nosaltres sempre tenim com a referent sindicats combatius com la IAC, la COS, la CGT…, que porten la coherència política a la pràctica, a les lluites als centres de treball.

Quin balanç fas de l’equilibri entre l’eix nacional i el social que s’ha dut a terme durant la campanya, tant a nivell de programa com pel que fa a la confluència i el suport que ha rebut la candidatura per part d’amplis sectors de l’esquerra anticapitalista?

Nosaltres portàvem tres eixos en el programa: el nacional, el social i el democràtic. En la campanya s’ha donat més presència a l’eix social i democràtic perquè el nacional es dóna per entès. L’esquerra independentista ha lluitat durant molts anys des d’unes posicions de resistència, és a dir, de minories, per fer entendre que el dret a l’autodeterminació es un dret inqüestionable, que no voler preguntar al teu poble en quin país vol viure és una imposició. A dia d’avui, però, la qüestió de l’autodeterminació ja no és pròpia de l’esquerra independentista, sinó que forma part d’un debat ciutadà molt més ampli. El debat nacional està present en el conjunt de la societat i això possibilita que no l’haguem d’estar impulsant constantment. En conseqüència, pel que fa a la qüestió nacional hem decidit centrar-nos no ja en el dret a l’autodeterminació, sinó en el procés constituent de després; donant per entès que el dret a l’autodeterminació s’ha de donar i que treballarem perquè surti un sí a la independència, perquè entenem que és bàsic per a les classes populars catalanes dotar-se de sobirania per a poder enfrontar-se a la pròpia oligarquia amb garanties i poder decidir sobre com volem que sigui el nostre país. Per tant, en aquesta campanya s’ha donat per entès que les CUP (amb una estelada al logo) defensem la independència, i hem posat l’accent en l’eix social i el democràtic. Sobre aquestes bases s’ha donat la confluència amb les altres forces anticapitalistes.

Quin és el paper que ocupa l’anticapitalisme, i més concretament la tradició marxista, en el bagatge ideològic de la CUP i en les propostes programàtiques i el projecte polític que s’està construint?

Estem a les portes de la redefinició o reredacció d’un projecte que ha existit sempre, als Països Catalans: el catalanisme popular. Un projecte que va néixer fa 120 anys amb una arrel federalista —Ferrer i Guàrdia— i que des de llavors ha anat marcant una tendència contrària al nacionalisme conservador de Torres i Bages. Aquest catalanisme popular ha tingut evolucions i expressions de lluita diverses. No l’ha construït una organització única sinó que és un corrent teòric i pràctic que ha anat desplegant-se i que en moments en què ha estat fortament organitzada, en moments d’explosió de les lluites de les classes populars, sempre ha conjugat la lluita nacional i social, entenent l’alliberament nacional com una part més de l’emancipació de les classes populars catalanes. I en aquest sentit estem a les portes d’una revisió d’aquest espai polític que feia anys que no eclosionava. A més a més, una cosa imprescindible que han d’aportar les organitzacions anticapitalistes en aquest moment és la formulació internacional: estendre el front de lluita a escala europea i a escala internacional. Perquè és en l’àmbit que més han treballat i en el qual poden aportar més coses al projecte. Perquè si alguna cosa han fet les organitzacions anticapitalistes com En Lluita és tenir clara la formulació internacional de la lluita de classes. I ara mateix això ens fa molta falta: redefinir l’espai de lluita a nivell europeu i, sobretot, a nivell euromediterrani.

En quina mesura les experiències en els últims anys de governs d’esquerres i moviments de masses a Amèrica Llatina, o fins i tot en un àmbit més proper, les iniciatives polítiques recents de l’esquerra abertzale, poden ser un referent del qual extreure’n aprenentatges per a la construcció d’alternatives als Països Catalans?

Crec que encara en som poc conscients, ja que hi ha una mena d’intencionalitat política i mediàtica que qüestiona qualsevol persona que tingui admiració per un país més pobre que el nostre on tenen lloc processos revolucionaris. Però tota l’esquerra extraparlamentària i tots els moviments socials crítics amb el sistema institucional, polític i econòmic, que han formulat alternatives en els últims 15 anys a Europa, i sobretot al sud, beuen directament dels qüestionaments i dels nous moviments socials nascuts a Amèrica Llatina.

Conseqüentment, és molt probable que bona part de l’acció institucional que puguem desplegar i la forma com articulem els discursos s’alimentin ara mateix dels processos revolucionaris a Equador, Veneçuela, Cuba, Bolívia, Argentina, etc. Quan es produeix la caiguda del Mur de Berlín, l’esquerra europea queda absolutament dislocada, col·lapsada i acomplexada. I on es reengeguen processos des de la base, processos profundament democràtics i que a més trenquen les formulacions de partit clàssiques, és a Amèrica Llatina. No només la CUP, sinó en general tots els moviments que s’han generat al marge de la institució en aquest país, s’inspiren d’una manera o altra en aquestes experiències.

Què n’opines del posicionament de l’ANC durant el procés electoral, i especialment del fet que hagi insistit en la necessitat d’un govern fort per a encarar un eventual referèndum?

Com a CUP hem participat mitjanament en l’ANC, entenent-la com a expressió àmplia i civil del discurs sobiranista. Hem fet feina amb molta gent de l’ANC, però sempre hem qüestionat una determinada visió política que l’ha governada i el seu encert estratègic a l’hora d’adoptar determinats posicionaments i de defendre certs poders. Durant la campanya i després, ha fet formulacions que són absolutament partidistes i conservadores, contràries a l’expressió més genuïna del sobiranisme civil del poble català. Per exemple, quan va demanar que per a la independència hi hagués un govern fort. No és la seva funció, i, en qualsevol cas, amb aquest tipus d’afirmacions legitima un govern que aplicarà 4.000 milions de retallades. I la nostra pregunta és: si no és fa aquest pronunciament, quin altre s’hauria d’haver fet? Tot i que com a CUP no hem valorat aquest extrem, si hi ha l’acord de celebrar el referèndum d’aquí un any i d’aquesta consulta n’ha de sortir un nou estat, que tindrà més ingressos i que hauríem de procurar que redistribuís millor la riquesa, que comencés a fiscalitzar el mercat financer…, i que per tant disposaria de més recursos públics, podem assumir 4.000 milions d’euros de dèficit.

Hi havia alternatives més valentes, com ara aquesta: ‘Demanem, pel bé de la independència de la nostra societat, que no es facin retallades en el proper any i que s’assumeixi una insubmissió als mercats financers i a la Constitució Espanyola en el procés de transició cap a la consulta.’ Tenint en compte que desobeirem la Constitució Espanyola, desobeïm-la completament i neguem-nos també a acatar aquell punt que diu que està prohibit no pagar el deute, ja que estem en un procés de transició cap a l’estat propi. I per tant, no desmuntem serveis públics que d’aquí uns anys, se suposa, haurem de tornar a muntar. O no és aquest, el joc? O és que ja no es pensen tornar a muntar? O és que mentrestant hi ha empreses privades que hi guanyen, amb aquesta privatització de serveis públics? 4.000 milions d’euros no són només retallades. Bàsicament són privatitzacions. Perquè hi ha serveis públics que, si s’hi fa més retallades, ja no podran funcionar. En conseqüència, creiem que en alguns aspectes l’ANC s’ha posicionat d’una manera equivocada.

Durant la campanya s’ha insistit en el segrest de les institucions per part dels poders financers. Realment aquestes institucions no disposen d’autonomia, o el problema també radica en una classe política servil?

El servilisme, òbviament, acompanya la progressiva submissió de les institucions, però no hi ha institucions autònomes. D’entrada, les institucions que operen en territori català fa 300 anys que estan intervingudes. Fa 300 anys que no tenen sobirania per a qüestionar decisions importants perquè aquestes recauen en la sobirania espanyola. Però és que a més a més, la pròpia sobirania espanyola tampoc no té la capacitat de qüestionar les ordres que li arriben des del mercat. El mercat actua, cada dia pren decisions, cada dia vota. Les institucions, en canvi, no tenen capacitat per a oposar-s’hi. La democràcia, bàsicament, és la capacitat d’oposició, la capacitat de dir ‘no’. I ara no hi és.

Anuncios

Una respuesta a Quim Arrufat: “Cal una economia al servei de les persones, la màxima democràcia i la màxima llibertat política”

  1. Pingback: Quim Arrufat: “Una economía al servicio de las personas, Democracia para la gente y libertad política” | La Hiedra

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s