Una resposta revolucionària a la qüestió nacional a Escòcia

L’escriptor i historiador escocès Neil Davidson, militant del Socialist Workers Party, organització germana d’En Lluita, argumenta en aquest article els motius per a recolzar la independència d’Escòcia en el referèndum que se celebrarà el 2014.

El Regne Unit, creat pel Tractat d’Unió entre Escòcia i Anglaterra, es va constituir l’1 de maig de l’any 1707, fonamentalment com a resultat d’un acord entre la majoria de la noblesa feudal escocesa i els capitalistes mercantils i financers anglesos. Encara que les masses populars escoceses van romandre profundament ressentides durant diverses dècades, ja a mitjan segle XVIII el Tractat d’Unió havia estat acceptat, i fins i tot abraçat amb entusiasme, per totes les classes socials. La població escocesa adoptà una doble identitat nacional escocesa/britànica. La principal raó per a acceptar-lo fou que, a diferència dels habitants d’altres nacions sense Estat, la població escocesa no fou discriminada ni estigué en desavantatge en l’Estat-nació en què fou admesa. En efecte, els escocesos van arribar a posicions de poder en la política, en la indústria, en l’administració de l’Imperi Britànic i en el moviment obrer en un nombre bastant desproporcionat amb relació a la grandària del seu país. Fins i tot, i a causa del paper desmesuradament important que Escòcia va jugar en la conquesta, en l’administració i en l’explotació de l’Imperi Britànic —des d’Irlanda fins a l’Índia—, se la podria descriure com una nació opressora.

El nacionalisme escocès sempre fou minoritari. En realitat només ha estat electoralment viable des dels anys 60. Això no obstant, l’auge del neoliberalisme en la seva forma britànica (“el tatcherisme”) durant la dècada de 1980 menà una majoria de la població escocesa vers l’exigència d’una major autonomia nacional (coneguda a Gran Bretanya com a “devolution”) i vers un parlament escocès, que finalment s’aconseguiria amb el retorn del govern laborista el 1997. Des de l’any 2007, el partit de govern en el Parlament escocès és l’Scottish National Party (SNP), el qual s’autodefineix com a socialdemòcrata, si més no en termes de política social. El suport electoral al SNP, tanmateix, no equival necessàriament al suport a la independència.

La qüestió ara és si la renovada envestida neoliberal del govern de coalició del Regne Unit entre conservadors i liberaldemòcrates empenyerà la classe treballadora escocesa cap a la independència de la mateixa manera que en la dècada de 1980 la va portar cap a la descentralització.

El referèndum sobre la independència escocesa es durà a terme la tardor del 2014. Consistirà en una pregunta en què es demanarà a l’electorat que voti a favor o en contra del fet que Escòcia es converteixi en un país independent de la Gran Bretanya. Llevat que els i les revolucionàries presentin arguments de classe per a votar a favor de la independència, les alternatives ideològiques simplement estaran entre posicions nacionalistes escoceses i unionistes britàniques. No hi ha res intrínsecament beneficiós per a la classe treballadora en la independència escocesa: pretendre el contrari és fomentar la creença popular —totalment falsa— segons la qual la població escocesa és automàticament més d’esquerres que l’anglesa i, al seu torn, encoratjar perilloses il·lusions en una via parlamentària escocesa al socialisme o, si més no, en una socialdemocràcia renovada. Les raons per a defensar la independència són en una altra part.

La primera i més obvia és la possibilitat de trencar l’Estat imperialista britànic i ajudar a impedir noves guerres com la de l’Afganistan i la de l’Iraq, a les quals tanta gent escocesa es va oposar. Això tindria implicacions tant ideològiques com pràctiques.

En els termes en què es realitzarà el debat, les implicacions ideològiques són evidents. El conservador David Cameron, primer ministre britànic, ja va deixar clar que la commemoració del centenari de la Primera Guerra Mundial l’agost del 2014 —uns mesos abans de la data probable del referèndum— s’aprofitarà per a promoure un concepte reaccionari i militarista de l’ “ésser britànic” construït entorn del racisme i la histèria antiimmigrant i antiislàmica.

Sens dubte benintencionats, però enganyats, certs membres de l’esquerra argumentaran que el problema és la unitat de la classe obrera britànica. Però hem de ser clars: del costat contrari a la independència, els arguments no tractaran sobre el cartisme, el sufragisme o la Lliga Antinazi, sinó que giraran entorn de la naturalesa blanca i cristiana de la Gran Bretanya imperial —en el millor dels casos acompanyats amb una mica de multiculturalisme oficial. Per als i les revolucionàries, donar aquesta “coloració esquerranosa” a la causa pro Unió seria políticament desastrós.

Les conseqüències pràctiques són simplement que el Regne Unit és un Estat imperialista en guerra. Un referèndum convocat mentre l’ocupació de l’Afganistan encara està en curs, i sense oblidar les intervencions a l’Iraq i a Líbia en la història recent, és inseparable dels arguments en contra d’aquestes guerres i de l’aliança que subordina l’Estat britànic a l’imperi americà. Com a mínim, la secessió d’Escòcia significaria posar les coses més difícils a Gran Bretanya en aquest joc, encara que només sigui per reduir la seva importància pràctica per als EUA. El Ministeri d’Assumptes Exteriors i de la Commonwealth tem —amb raó— que Gran Bretanya sigui eliminada com un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU —la qual cosa li assigna poder de veto— com a resultat d’una conspiració liderada per l’Argentina i recolzada per altres governs llatinoamericans.

També hi hauria dificultats si l’SNP es mantingués com a partit governant en una Escòcia independent i complís la promesa d’eliminar les armes nuclears de la base naval del riu Clyde, prop de Glasgow. A la costa del Regne Unit no hi ha altres bases navals d’aigües profundes on els submarins que les transporten puguin entrar, i el fet de construir una altra base representaria una despesa massiva. Actualment, el Ministeri de Defensa lamenta que el cost per a Anglaterra de la reubicació dels míssils nuclears Trident del riu Clyde sigui d’uns 35 milions de lliures. Tot i això, no podem confiar que l’SNP segueixi amb el projecte d’eliminació dels míssils Trident sense una pressió massiva des de baix.

En darrer lloc, una conseqüència immediata de la independència escocesa seria posar en dubte la viabilitat de l’existència d’Irlanda del Nord, atès que la Unió sempre ha estat amb Gran Bretanya, no amb Anglaterra. Amb tota seguretat, el Sinn Fein començaria l’agitació per un referèndum sobre la reunificació de les dues parts d’Irlanda.

La devolution (descentralització) ha canviat el context en el qual treballen els i les revolucionàries d’Escòcia. Com que l’Estat britànic ja ha començat a fragmentar-se, promoure una fragmentació major amb una base antiguerra, en una situació en què la majoria es va oposar a les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan, és viable. Significa que la independència pot ésser defensada com un pas per a un objectiu antiimperialista, i no sota la lògica política del nacionalisme escocès.

Aquesta fragmentació ens condueix a la segona sèrie de raons per a votar per la independència: la naturalesa de l’alternativa. El significat de la descentralització ha canviat al llarg de les dècades. Anteriorment, era una forma de satisfer les aspiracions populars sense amenaçar l’ordre econòmic. Però ara també és potencialment útil per a seguir amb la implantació del social-liberalisme. Com més buida de continguts és la política, els règims social-neoliberals més necessiten demostrar que la democràcia segueix essent significativa. Per suposat, no pas mitjançant l’ampliació dels àmbits de la vida social sota el control democràtic, sinó a través de la multiplicació de les oportunitats dels ciutadans-consumidors de participar en les eleccions de regidors, d’alcaldes, de comissaris policials, de membres de les assemblees de Gales i Londres, i dels representants dels parlaments escocès, europeu i britànic. La descentralització també forma part de l’estratègia neoliberal de la delegació, i en aquest sentit ha estat molt reeixida.

Si la integritat essencial de l’Estat britànic es mantingués en el pla militar-diplomàtic, llavors una major descentralització, fins i tot un federalisme complet, seria un resultat acceptable per a la majoria de la classe dirigent britànica. Sobretot perquè transferiria la responsabilitat d’elevar els impostos i de retallar la despesa al govern escocès. Sense fomentar il·lusions en la capacitat dels Estats per a allunyar-se de les pressions de l’economia capitalista mundial, la possibilitat que els polítics electes retessin comptes directament sigui preferible a l’inacabable corrent de desplaçament de responsabilitats. En particular, amb la independència es faria més difícil per al SNP culpar Westminster de les decisions que adoptés per imposar el programa d’austeritat.

Però, què passa amb la unitat obrera britànica? Aquesta no està garantida per la forma constitucional de l’Estat o per les estructures burocràtiques dels sindicats, sinó per la voluntat de mostrar la solidaritat i l’acció col·lectiva conjunta, traspassant fronteres si és necessari. Ja que les persones treballadores d’Irlanda poden pertànyer als mateixos sindicats que les de Gran Bretanya, no existeix cap raó per la qual la classe treballadora d’Escòcia no pugui formar part dels mateixos sindicats que hi ha a Anglaterra i a Gales. La classe treballadora del sud d’Europa va demostrar la possibilitat d’una acció coordinada a través de les fronteres durant les magnífiques vagues contra l’austeritat del 14 de novembre de l’any 2012.

La independència d’Escòcia, per tant, obre un espai de lluita, un espai que es pot omplir, ja sigui amb la continuació del neoliberalisme o amb el principi d’una altra alternativa. Però l’única forma de garantir que un possible Estat successor escocès no estigui compromès, com el britànic, amb l’actual agenda capitalista, és construir ara confiança i solidaritat en els sindicats i les comunitats de la classe treballadora.

Si posem l’accent en la possibilitat d’un canvi en el moment actual, els sectors revolucionaris de la campanya per votar sí a la independència poden connectar amb els i les treballadores que s’oposen a la independència o no n’estan segures. No hi ha garanties —i de fet no hi ha cap possibilitat— que s’estableixi el socialisme en els límits d’un Estat escocès, però la independència pot ser part d’un procés que, com que debilita l’Estat neoliberal imperialista de Gran Bretanya, pot acostar-nos al socialisme, un socialisme que ha de ser per força internacional.

Anuncios

Una respuesta a Una resposta revolucionària a la qüestió nacional a Escòcia

  1. Pingback: Una respuesta revolucionaria a la cuestión nacional en Escocia | La Hiedra

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s